Xavier González. Primavera Invernal

Estaba observando como en aquella primavera maldita del 69, el /iielo desl1acía sus formas sobre la hierba y convertía en arroyos todo lo que atrapaba a su vista. Mientras, un taxi de colores verde y malva cruzaba entre ronquidos las vericuetas carreteras de Escocia. Entre las hierbas nacían las pequeñas flores que a los pocos dras se llevaría el viento. Sus raíces no eran fo suficientemente firmes para atrapar sus cuerpos todavía débiles en esencia y espíritu. Sin embargo, de norte a sur y de este a oeste venia el olor a cangrejos fritos por los pescadores del puerto, coro/ados por los gritos de los niños y el escanciado de la cerveza que todo lo llenaba y a todos cubría.

“E/ viento y las rafees” Xavier Caries. 1970.

M’és impossible escriure sobre l’obra de Xavier González sense recordar-lo, al seu estudi, gesticulant com un director d’orquestra, als sons del mestre deis mestres. M’estic referint a Bach, compositor quina fecunda obra és considerada com el cim de la música barroca i un deis cims de la música universal, no només per la seva profunditat intel.lectual, la seva perfecció tecnica i la seva bellesa artística, sinó també, per la síntesi deis diversos estils internacionals de la seva epoca i la seva incomparable extensió. L’obra d’amddos -salvant les distancies- es troba imbricada per una qualitat f onamental que és l’equilibri, que dinstingeix a tot art classic, entre harmonia i melodía, entre forma i expressió; l’ajustament perfecte de tots els elements, físics i espirituals, que integren l’edifici pictoric o sonor. Raó, imaginació i sensibilitat s’enfronten i complementen en un acord perfecte.

González és un artista que investiga, pren un tema, s’endinsa en ell, ho mostra en les seves mil cares i ho fa avarn;;ar com un riu que llisca pacientment cap a la seva desembocadura amb l’única pretensió de mantenir-se en l’existencia. Murmuri cristal.lí que ens apropa a la natura, pero aquest murmuri, com indica amb una bella imatge el gran Goethe, «s’assembla al murmuri de la creació en els dies del Genesi». Res és menyspreable per a ell, si és natural, si esta arrelat a la vida quotidiana, un suspir, el tintineig de la pluja i el goteig d’un plor desconsolat. Dones, no tracta l’artista d’imitar certs successos naturals, sinó d’assumir els seus valors pictorics en tees particularment expressius i, com a tals, poetics.

Treballa inf atigablement de dia, de nit, conf onent els cicles horaris, en la busca del secret magic d’aquest equilibri misteriós que aureola l’obra perfecta. És, llavors, quan les imatges prenen aparen9a sobre el llen9 amb f or9a arrolladora, amb la mateixa frescor i encant que si f ossin plasmades sobre un pentagrama. Mqment culminant en la historia de qualsevol pintor, quan, de sobte, es cristal.litza quasi el diví. És inútil tractar d’analitzar, investigar o eseorcollar, per descobrir les línies internes que ho fan possible. La quasi incre1ble saviesa que presenta la seva obra actual, esta elegantment disf ressada amb el mantell més difícil d’obtenir: la naturalitat. La pintura flueix sense descans i sense violencies. Sabem que la f orma esta present, que els materials han estat mesurats amb escrupolositat minuciosa, que els pigments han estat tractats amb un coneixement dels seus recursos que arriba a l’inaudit. Sabem que darrere d’aquest art, en aparen:a tan espontani, s’amaga un mestratge sens igual. Pero el que anima és alguna cosa més que una tecnica sense errades; la seva immaculada gracia es converteix en un f et espiritual, solemne i auster. Prenent com a ref erent la doctrina estetica: mida, número i ordre com canons classics de l’harmonia. Representa la bellesa d’una natura que lluita per sobreviure a una civilització que li ha alterat els seus cicles vitals.

Com pintor tracta de mostrar d’una manera nova, assumptes coneguts, fins i tot tapies, pero que és precís tenir en compte i de vegades recordar. La protecció de la natura per ser el gran llegat de la humanitat és acceptada per tots, i aparentment es respecta, si bé en moltes ocasions acabem sacrificant­ la en nom d’un benestar i un mitja de vida més facil. Llavors aquests principis queden oblidats i supeditats al caprici huma. L’obra de Xavier González denuncia, af avoreix la presa de consciencia i suscita pensaments respecte a l’actuació d’una cultura que s’ha oblidat del gran regal del cosmos. En mans deis artistes resideix la f ora motriu que doni marxa enrere a aquesta loca involució -que no, evolució­ denunciada pel plor callat d’un planeta moribund.

A/ regresar a la taberna de/ Búho Azul encontré entre los parroquianos un bullicio fuera de lo común. E/ viejo pescador Graham /wblaba y no paraba sobre el tamaño de un pez espada que había capturado aquella mañana al alba. Mientras, afuera, un viento del norte se llevaba las hojas secas de un otoño muy avanzado. Después, con la llegada de la primaeera nuevos aires traerían un halito de esperanza a aquella gente que vivía aferrada a su tierra, pensando cada día en su mar roto y sus acantilados afilados como cuchillos al amparo de un pequeño puerto que se abrigaba de un i·iento frío que día a día se llevaba entre sus brazos sus propias raíces.

ªEl viento y las raíces” Xavier Caries. 1970.

Xavier Carles
Periodista i crític d’art
Membre de l’Associació Internacional de Crítics d’Art. AICA
Director del programa «Formas y Ángulos» de Radio Intereconomia