Tres notes sobre Español Viñas

Quant va inaugurar-se el Museu d’Art Contemporani de Barcelona, pel juny del

1960,Alexandre Cirici va indoure les dues obres d’Español Viñas dintre de I’apartat

«Espacialisme». I. J. E. Cirlot, en les seves constants classificacions de les obres deis artis­ tes del moment, deia que caldria classificar la d’aquest artista barceloní, dintre l’Espacialisme lumínic. Aquell era el temps de maxima atracció i triomf de la pintura infor­ mal. 1 Español Viñas s’hi havia immergit, després de passar per una etapa en que intentava sintetitzar la figuració i I’abstracció en un resum més plastic que conceptualitzat.

En la present mostra podem veure un grup d’obres de I’any 1957 i del 1958. Analitzan el pas d’unes a altres podem fer-nos càrrec de com es va configurar la personalitat d’aquest pintor. En el primer grup d’obres veiem que la composició s’estructura a par­ tir d’uns trac;:os i d’unes taques d’arrel tatxista, de vegades contundents, amb més fre­ qüencia diluint-se com en aiguada. Les línies es contrapasen a les taques i no són es­ tranyes les composicions que s’estructuren arran d’una forma oval. I el color negre de ratlles itaques es destaca sobre un fons blanc. En les obres de 1958 veiem que inverteix I’ordre deis valors: ara les ratlles i taques atenuen la seva violenta preséncia perque alló que realment pren protagonisme a I’obra és el fons: un fons dens, de color fose mantindra unes ratlles i taques que mai no valen convertir-se en signes.

Aquests fons densos, foscos, arribaran a constituir la característica de tota I’obra del pintor. 1 el color més habitual, en aquest moment, sera el vermell. «Davant un quadre vermell d’Español Viñas que pot semblar la radiografia de la flama no ens podem per­ metre la menor divagació contemplativa. Res no ens hi condueix ni tan sois I’estímul

de descobrir “coses”, segons un món inventat. L’efecte inicial és decisiu. La contem­ plació no fa sinó profunditzar més aquest efecte i aquel! qui la contempla s’eleva en una atmosfera única que el sublima i li diu una sola veritat.» Escrivia Juan-Eduardo Cirlot, en la petita monografía que va dedicar al pintor I’any 1962.

Aquest crític, el més com promes i el més lúcid pel que fa a I’art informal entre nosaltres, és qu i més va escriu re sobre I’obra d ‘Español Viñas. 1 qui va fer-ho amb mejor agude­ sa. En I’escrit més apassionat que va escriu re-li -«En ia llama»- comem;:a dient: «Obra d ‘intensa passió imagi nativa i vital, tot i que prod u’ida dintre d’uns camins rigu rosos,

la pi ntu ra d’Espa ñol Viñas és la més característica de I’espacialisme hispa nic. Obeint les prof u ndes consta nts racials, no es limita ta n sois a exalta r el dra matisme de les ex­ tensions, converti nt els espais en deserts, sinó que am b la fascinació d’u na superfície pu ra -gairebé excitada algu na vegada per elements dibuixístics- refon u na violenta exaltació l u m ímica, sosting uda pel color». 1 després de fer u na llarga analisi sobre el seu color vermell -q ue predomi na en la seva obra fins quasi el moment present- aca­ ba dient: «Qua n Espa ñol Viñas pinta conflictes tonals en verd o en bla u, no fa sinó evo­ car les flames més fu rioses, amenaades per les tenebres, pero per aixo no abandona I’or­ dre igni a que se sent abocat. Qua n permet que subtils lín ies negres, en general sin uo­ ses, recorri n els seus espais candents, ta n sois dibu ixa “restes” en u n incendi. U na obra pla ntejada així pot evoluciona r cap a la llum o cap a la cend ra; en tot cas són els colors bla nc i gris els seus horitzons, per u na Uuissor més estrident o per u na caiguda en la mineralització».

Referint-se a I’obstinació de la seva propia pi ntu ra, Espa ñol Viñas pod ria dir, com Ne­ ruda en el «Canto General»:

«… Ha nacido

de la ira como·una brasa, como los territorios de bosques incendiados, y deseo

que continúe como un árbol rojo progando su clara quemadura».

Durant aquests a nys informalistes, I’obra d’Agustí Espa ñol Viñas aixecava aquestes in­ flamades evocacions i teories, alhora que obtenia un reconeixement u na nim: no ta n sois com praven la seva obra col·leccionistes destacats del nostre país sinó que s’intro­ du’ia am b ra pidesa a nivell internacional: exposava a Nova York, a La usa na, a Bru- · ges, Ga nt i Brussel·les; i a Pa rís, Michel Ta pie i Torra Valeri li presentaven I’obra en exposicions privades a la Galeria Stadler i a la Galeria Leiris Louise, respectivament.

En el 1962, enca ra dintre de la seva etapa informalista -Lourdes Cirlot li dóna per aca bat aquest moment I’any 1964- Espa ñol Viñas pinta dotze quad res en homenatge a la ciutat de Pa rís i I’any següent pi nta u na altra serie evocant les fonts de Montjuic. En mig deis vermells i de I’espai es retallaven u nes ombres negres: les ombres que poc després donara n pas a les «Estructu res urbanes» deis anys 1964 i 1965. Vermells i ne­ gres, grisos i bla ncs, configu ren u nes ciutats, mig insin u.ades mig intu’ides, que l’ha bilitat professional del pi ntor concreta amb u ns míni ms elements. Aq uest red uccionisme d’ele­ ments, aquest buit que trobem en les seves obres, sera u na de les seves connotacions més definitories.

Quant d ie que es config u ren ciutats, mig i nsi n uades mig i ntu”ides no faig retorica sinó u na descripció precisa de la ma nera de fer del pintor; perq ue tot es red ueix a u nes línies i pu nts, a u ns trac;:ats geometrics, no realistes, que creen la il.lusió, que agafen l’aparen­ c;:a de ciutats i mons i nd ustrials. Sense cap mena de du bte s’estava prod ui nt u n ca nvi prof u nt en !’a rtista que repercutía en el seu llenguatge, si bé d’u na ma nera peculiar. Aq uest canvi s’evidencia i es ta pales des de la seva pri mera exposició que realitza a I tal ia, l’any 1968, qua n s’instal·la a vi u re a Milo: pel maig presenta u na mostra al cen­ tre «La Melag ra na» que titula «l matges contra la violencia». Era u na mostra que agru­ pava quad res de gra n format, altres de petits i u n conju nt d’aqua rel.les: en totes elles predomi nava el color vermell, en molts graus i intensitats, fins al pu nt que, arran d’aquesta exhibició, es va escriu re que calia parla r de «i rossi de Viñas» i no de «il rosso». El pintor deia que buscava la vivacitat cromatica per com u nica r-se «perche la pintura e essen­ zialmente u n ra pporto fra la mia ani ma e glialtri». I afegia u na frase que en el fons era la cla u de tot: «forse io ho u n ‘a ni ma rossa».

Així, aquelles obres ja no eran ta n sois destacades per les seves qualitats sinó a la vega­ da per la interpretació que feia del món circu nda nt: «Es nota en Español Viñas u na pro­ testa oberta contra tot allo que constitueix u n símbol mititza nt, i la recerca de diversos homenatges personals de !’artista a situacions emotives historiques del moment». En aquesta mostra al centre «La Melag ra na» s’iniciava u na lla rga etapa de la qual el pintor es mos­ tra ria radical ment crític envers fets determina nts de la historia i fets generals del pre­ sent: des deis tapies toreros, en que exem plifica u n tipus de vida nacional fins els cam ps de concentració i la cada vegada més deteriorada vida u rba na.

És logic, dones, que Mario de Micheli es sentís atret per l’obra d’aquest catala que, com algu ns altres en aquell moment, va desenvol u pa r la seva obra a Italia, on ha obting ut u n reconeixement, i va queda r en bona pa rt desconeguda a la seva terra. Mario de Micheli va escriu re-li diverses presentacions de catalegs i diverses crítiq ues. En el. primer escrit que va dedica r-li -en que ressaltava la jove pi ntu ra espa nyola en la qual trobava noms i nteressa nts. i compromesos (llavors ben coneguts a I talia) com Arroyo, Mensa, Solbes i Valdés- ressalta que Espa ñol Viñas «no pensava, en absol ut, que l’a rt havia de ma ntenir-se com a expressió neutral dava nt el dramatisme de la historia». 1 feia u na a nalisi del seu sistema creatiu en que ma ntenía, deia, u n equili bri consta nt entre la for­ c;:a de les imatges i la seva emotivitat. O sigui, que mai no s’im posava el tema sobre les qualitats estetiques propiament dites. 1 deia ta m bé que no es limitava a la recerca d’imatges-sím bol sinó que aportava valors emblematics en els quals es fusionaven idea i sentiment en u n discu rs no descripti u.

En I’actual mostra, quasi no esta representada aquesta etapa, la més determinant de la tra jectoria de !’artista. Pero podem seguir el canvi i la seva significació contemplant

«U na espalda», obra del 1971, i «U rba no», obra del 1974, de les series «Espai i figura» i «Estructu ra u rba na», respectiva ment. Tot i que són obres posteriors permeten veu re com ta m bé els colors es rad icalitzen, com es fon dra matics i com s’apropen a u n gran efectisme. Podem veu re com primer les formes, en negre, són d’un gran esquematisme i que suggereixen, en aquest ces, mil formes suggestives del cos; després aquest esque­ matisme és menys evocador, es fa més conc.ret, a partir d’un esquematisme geometric rígid, de formes quadrades, que quedará definitiu en la seva obra.

L’apartat d’obres més remarcable de la mostra actual són les realitzades en els últíms any! i constitueixen un complet exemple de l’actual moment creatiu d’Agustí Español Viñas. Er aquest ampli conjunt d’obres podem veure les fidelitats del pintor a la propia obra i eh nous desenvolupaments.

En primer lloc cal destacar la fidelitat a la seva actitud crítica envers la societat. La te­ matica de les ·obres es centra en alguns temes en que !’artista ha tipificat els tapies d’una societat decadent i tancada en ella mateixa: així apareix «Relaciones públicas» (1982),

«La familia» (1985 i 1988), «Un clero» (1986) … Pero veiem a la vegada, que !’artista introdueix temes més generics, com poden ser «La soledad» (1987), «El Diario» (1988),

«Siempre el ,oro» (1988) … 1 no abandona el tema deis braus, que insisteix en una serie, amplia, de «Tauromaquia»; i no !’abandona perqué en aquest tema conflueixen molts tics de la nostra societat …

Pero, malgrat la persistencia en aquesta actitud, trobem que la seva obra s’enriqueix amb nous temes, de desesperan<;:a i d'il·lusió envers fets concrets, «Un diálogo perdi­ do», «Un paso más» d'aquest darrer any. 1 si encara pot realitzar obres com «Siempre un grito» (1987) o «La soledad» (1987) es contrapesen a «Un sueño siempre» (1988) o «La luna», que aporten una concreta esparan<;:a. A. Español Viñas en aquests moments intensifica el treball sobre el llenguatge. Fa repe­ tides incursions al collage -«Cometa» (1986)-, pero principalment s’allunya de la su­ perfície llisa que ha caracteritzat la seva obra al llarg deis anys (llisor que venia afavori­ da per treballar sobre fusta o sobre cartró). Si observem la serie de la «Tauromaquia» veurem que els fons estan especialment treballats per gruixos de pintura, en unes línies que no arriben a construir una cal·ligrafia sinó ritmes estetitzants que en les més recents obres -«Un recuerdo» (1988)- es converteixen en signes. A. Español Viñas reviu en les seves obres l’estetica que va configurar en els anys seixan­ ta i hi roman fidel, sense pretendre camuflar-la ni amagar-la. Pero la vitalitza amb nous recursos. «La veleta» i «El pez», dues de les seves darreres obres, potser són a l’inici d’unes més noves vies que s’allunyen, per nombroses connotacions, del seu passat, tot i sorgir­ ne. Potser l’aportació més important sigui el lirisme, tan absent en el passat i tan present ara. Francesc Miralle