Ramon Casas i l’Art publicitari del Cartell


Els presentem la quarta exposició dedicada a Ramon Casas, la primera de les quals es va celebrar el 2005, conseqüència d’una sèrie d’exposicions monogràfiques iniciades dos anys abans, amb motiu del vint-i-cinquè aniversari de la galeria.

Aquesta exposició es centra en el paper de Ramon Casas com a il•lustrador i en la faceta cartellística dels seus contemporanis, que va tenir la seva culminació a finals del segle XIX, coincidint amb les novetats que portava amb si un moviment que va aglutinar per complet a tota la societat civil catalana: El Modernisme.

Bé és cert que el període finisecular del XIX va estar caracteritzat per una etapa de canvis i innovacions que van servir de ruptura amb l’arcaica societat civil i el període en què ens trobem també es caracteritza per una sèrie de canvis continus, molt més ràpids dels que es van produir fa més d’un segle.

La cara amable dels canvis que vivim avui en dia ha tingut el seu boom en la incorpora- ció de les noves tecnologies i l’ús de les xarxes socials com a principal instrument per dirigir-se al consumidor final. L’efecte més notori s’ha vist en les campanyes de Barack Obama a les presidencials dels Estats Units de 2008 i 2012; aquí a casa, el 2011, coin- cidint amb el primer aniversari del Museu del Modernisme Català, es va voler que el públic també formés part en la presa de decisions i es van usar les xarxes socials perquè es pogués votar l’obra més estimada i aquesta continués en la nova col•lecció perma- nent del museu. Lamentablement, l’altra cara de la moneda és la convulsió dels mercats financers que repercuteixen en les tràgiques notícies que afecten el ciutadà del carrer.

Abans els canvis van facilitar la popularització de l’Art, per exemple, perquè aquest arribés a totes les classes socials i el cartell va ser una gran eina, principalment per ser més econòmic i tenir més difusió. Ara sembla que el canvi està en les tabletes tàctils. Però, al meu entendre, ens enfrontem davant d’un repte molt més important: El canvi de costums i valors de les noves generacions. Malgrat els nous canvis mai s’ha de deixar de perdre la Cultura d’un país ni oblidar la seva Història, bàsicament per evitar caure en els errors del passat i aprendre dels errors que van cometre els que ens van prece- dir. Potser aquest període de crisi serveixi per ajustar els excessos i llibertinatges que hem viscut recentment, potser haurem de refer la nostra societat, però el que hem de preservar sempre és la nostra identitat com a persones i la nostra Cultura. Així que esti- mada lectora, estimat lector, entri i visiti una galeria, la que més li plagui, que és gratis. Abans d’entrar a la col•lecció d’un museu, on creieu que es trobava aquella preciosa obra d’art? Gaudiu, sorpreneu-vos, escandalitzeu-vos, pregunteu, teniu a la vostra disposició a professionals que us atendran i assessoraran en qualsevulla de les vostres inquietuds. Si és vostè professor/a prepari una sortida cultural amb els seus alumnes, no hi ha millor aprenentatge que el que es viu en primera persona.

Gabriel Pinós

Ramon Casas va demostrar de petit un predilecció pel dibuix, va entrar al taller de Joan Vicens (1820 – 1886), amb quinze anys ingressa a l’acadèmia de Carolus Duran, a París, on exposarà el seu Autoretrat envestit d fl al Salon des Champs Elysées, que li proporciona ser acceptat al Saló Offi de la Société d’artistes françaices. Al costat de Santiago Rusiñol (Barcelona 1861 – Aranjuez, 1931) va realitzar la majoria de viatges a la ciutat de les llums, on passarien llargues temporades; fruit d’una de les estades són lescartesqueRusiñolenviavaalrotatiuLaVanguardiatituladesDesdeelmolino,alesque acompanyaven dibuixos d’en Casas.

Casas i Rusiñol provenien de famílies benestants, i van viure la bohèmia com qual- sevol artista del París fi. Casas fundà i dirigí amb Miquel Utrillo la revista Pèl & Ploma i, posteriorment, Forma. El 1899 Casas i Utrillo (Barcelona, 1862 – Sitges, 1934) ajuden a Pere Romeu (Torredembarra, 1862 – Barcelona, 1908) a concebre la revista Quatre gats, el mateix nom del local del qual era propietari i on es reunien els artistes i intel•lectuals més inquiets d’aquella època. Va exposar periòdicament a la Sala Parés formant el famós trio amb Rusiñol i Enric Clarasó (Sant Feliu del Racó, 1857
– Barcelona, 1941).

El 1898, guanya el concurs per al cartell d’Anís del mono, al qual seguiran altres tants premis. Se li coneix notablement per la sèrie de retrats al carbó de les personalitats més rellevants de la societat civil i política del seu temps, la majoria dels quals va donar alllavors Museu d’Art Modern de Barcelon aipelsmagnífi olisdelsgransesdeveniments de quals va ser testimoni, com La càrrega, El garrot vil, La inauguració de les regates, El Tàndem (Finals del segle XIX), …

La mostra s’inicia amb una carta il•lustrada que va realitzar en el seu viatge a Granada, a la dècada dels anys vint. En aquesta fi el seu missatge amb un Viva Belmonte! Juan Belmonte va rivalitzat amb el torero Joselito, encara que va ser Belmonte el qui canvià la visió tradicional del toreig. La se va personalitat li va permetre relacionar-se amb els grans de la cultura (entre d’altres Valle-Inclán o Zuloaga) i de l’alta societat, fi a tal punt que compartia les inquietuds de la Generació del 98.

Ens traslladem fi al 3 de juny de 1899, dia de l’aparició de la revista Pèl & Ploma, de la qual Miquel Utrillo era el director literari i Casas el director artístic. La revista es va editar durant quatre anys i es van publicar cent números. Casas va ser l’il-lustrador principal fi al quart any, en què dóna l’alternativa a les joves promeses Picasso, Mir, Nonell o Torres García, entre d’altres.

Els subscriptors anuals de Pèl & Ploma rebien els dotze números de la revista, sis facsí- mils i un dibuix original de Ramon Casas, signat i estampillat amb el segell en sec de la revista. Tots aquests dibuixos es poden datar entre 1899 i 1903 (anys d’edició de la re- vista), tenen com a protagonista una dona, usualment de perfi , que vesteix amb abric o mantó, boà o mocador i sol tenir els cabells recollits en un tocat o barret. Normalment s’observen determinades pinzellades de color als llavis i els elements addicionals del vestuari, en els quals s’empra el llapis conté o l’aquarel•la. Tradicionalment la burgesia ha valorat aquests dibuixos ja que han continuat en propietat de la mateixa família, generació rere generació.

Com succeeix en la majoria de la producció de Casas, amb l’excepció dels retrats i els olis dels grans esdeveniments, la dona és la protagonista absoluta de les composicions, la mirada, l’estilització de les models i la utilització merament presencial del color, són el clar exemple que amb la simplicitat de les formes s’aconsegueixen els millors resul- tats. És cert que les obres més elaborades són un magnífi regal per als ulls i que no tenen res a envejar, ni al contrari, amb els dibuixos no tan acolorits.

Sobre això es presenten quatre dibuixos de major format i diferents èpoques: Dama, Damaambbarretipara-sol,DamaeninterioriLalecturadeJúlia.JúliaPerairevaserlaseva musa preferida i amb la qual es va acabar casant. Hi ha fi i delicats retrats d’ella, així com les composicions que tenien de rerefons el monestir de Sant Benet de Bages, on la família Casas Peraire anava a estiuejar.

Casas no només es va relacionar amb els personatges més sorprenents de la vida bo- hèmia, també ho va fer amb els membres de la burgesia i, és clar, amb els destacats artistes internacionals que visitaven la ciutat comtal. Aquest és el cas de la seva amistat amb Anders Leonard Zorn (Mora, 1860-190) un prestigiós artista suec que va desen- volupar la seva activitat com a pintor, gravador i escultor. La seva amistat es remunta al 1893, quan es coneixen a l’Exposició Universal de Chicago.
Tenim informació de la seva activitat a la Península gràcies a les revistes Hispania i, principalment, La Ilustración Artística. Va participar en les exposicions internacionals bi- anuals deVenècia des de la seva inauguració, el 1895. Així com les Exposicions Universals de Chicago i París i en l’Exposició Nacional de Belles Arts el 1901.
El 1904 exposa a Barcelona, a la Sala Parés, de la mà de la revista Forma, que organit- za una exposició d’obres de prestigiosos artistes nacionals i internacionals, entre ells Beruete, Casas, Meifrén, Nonell, Sert i Sorolla. És segurament durant la seva estada a Barcelona que Casas retratà al famós artista suec. Encara que també tenim constància delasevaparticipacióaBarcelonaenl’Exposiciónderetratosydibujosantiguosymodernos, el 1910.
El mateix any es celebra el 50è aniversari del seu naixement, que serveix per retre-li diversoshomenatges.Lasevareputaciófaràqueel1911,al’ExposicióInternacionald’Art Modern, a Roma, el seu país dediqui dues sales a la producció del gran mestre suec.

Antoni Castelucho Vendrell (Barcelona, 1838 – París, 1910)

Antoni Castelucho es va formar a l’Escola de la Llotja de Barcelona, sota la tutela d’Antoni Caba i, posteriorment, a París, a l’Acadèmia Whistler, de la qual va arribar a ser professor adjunt. La seva activitat artística es centra en el di- buix i el gravat, així com en l’escenografia teatral i la decoració. Va participar enl’Exposiciód’IndústriesArtístiquesdeBarcelona,el1892ialSalonNationalde Beaux-ArtsdeParís.El1904vafundarl’AcadèmiaGrandeChaumièreivadesenvo- lupar la seva professió a la ciutat de les llums, on també residia el seu germà Emili (Barcelona, 1879 – París, 1939) que va regentar la galeria d’art Castelu- cho, on van exposar grans talents com Picasso, Miró, Matisse, Dalí, Grau Sala, Meifrén, Nonell o Zuloaga.

El cartell es composa de dues franges verticals ja que per la seva mida no cabia en les planxes litogràfiques (mesura 108,5 x 146 cm). Ens trobem el 1888, un cartell premodernista, que es caracteritza per anunciar el nou tren cremallera que puja de Monistrol a Montserrat. Difereix de la resta de composicions modernistes per no tenir simplicitat en la seva composició i execució, el fons no és monocrom, sinó que se serveix del magnífic paisatge de les muntanyes de Montserrat. És un dibuix generós i ple de detalls en què es prenen diversos punts de vista en diverses localitzacions. No en va, el 1891 Castelucho publicaria el seu Tractat complet de perspectiva aplicada a les belles arts i arts industrials.

Gaietà Cornet i Palau (Barcelona, 1878 – 1945)

Gaietà Cornet va ser dibuixant i enginyer, de jove va ingressar a l’acadèmia de Pere Borrell del Caso (Puigcerdà, 1835 – Barcelona, 1910). Simultaniejà la formació artística amb els estudis d’enginyeria industrial. El 1898 va co- mençar a publicar dibuixos al setmanari L’Esquella de la Torratxa. El 1902 va fundar la revista satírica Cu-Cut!, dedicat a la sàtira política, del qual va ser director artístic, el seu director literari va ser Manuel Folch i Torres (Barcelo- na, 1887 – 1928).

Cu-Cut! es va erigir en una revista de referència, que es va caracteritzar per la seva marcada vinculació catalanista a la Lliga Regionalista. La revista s’edità en dos colors negre i vermell i va tenir en el seu “ninot”, aquest pagès amb barretina i somriure murri, en símbol de la revista.

Hem de fer referència de nou a Kotler i la seva Direccció de màrqueting, ja que durant els anys d’existència de la revista (1902 – 1912) es va arribar a fabricar una quantitat molt diversa de productes de marxandatge (caramels, porrons, licors, paper de fumar … fins i tot una samfaina).

A la revista van arribar a col•laborar més de 150 artistes, encara que els més assidus van ser el mateix Cornet, Joan Llaverías, Joan García Junceda (Barce- lona, 1881 – Blanes, 1948), Apa – Feliu Elias (Barcelona, 1878 – 1948) i Ismael Smith (Barcelona, 1886 – White Plains, 1972).

Adrià Gual i Queralt (Barcelona, 1872 – 1943)

Adrià Gual va ser un artista polifacètic, fill d’un litògraf format a París – amb el qual va treballar fins els vint-in-nou anys – que va trobar en l’ús de les arts gràfiques l’ideal de fer de l’art un element popular i alhora un recurs com a recerca innovadora en el desenvolupament de les arts plàstiques. La seva vida va estar molt lligada al teatre i bona part dels seus treballs tenien com a fi iniciatives de caràcter cultural, com la literatura.

En el cartell de l’Orfeó Català de 1904 té diverses de les característiques de l’obra més idealista de Gual. Al contrari del que succeeix amb la majoria de cartells, Gual construeix la composició en format apaïsat, aquesta recerca en el canvi de formats reflecteix la seva inquietud en cada nou projecte, de fet, un format atípic és el vertical i estilitzat de la revista Luz, que s’assembla a les composicions dels gravats japonesos o ukiyo-e. L’ús d’elements florals o vegetals a manera de sanefa emmarquen el cartell i dibuixa una vora al con- torn de l’estendard per donar-li major protagonisme i destacar del fons de la composició. La simbologia també està molt present en la seva obra, igual que succeeix en les obres de l’etapa idealista de l’anomenada Generació jove del Modernisme. El color també reuneix uns trets característics d’aquesta etapa, en utilitzar colors molt vius, com els vermells i grocs purs, als quals per cert, no els aplica cap ombra.

Joan Llaverías i Labró
(Vilanova i la Geltrú, 1865 – Lloret de Mar, 1938)

Membre i un dels fundadors, igual que els Llimona, del Cercle Artístic de Sant Lluc, fundat el 1892, aquest pintor i dibuixant representa el Modernisme en la seva faceta més afrancesada, no només per les seves composicions pai- satgístiques preses a plein air, sinó també per la seva faceta com a il•lustrador humorístic per diverses revistes satíriques de l’època com Cu-cut! o En Patufet. Aquest brillant cartell assimila les grans passions de l’artista, com era la il•lustració i la seva afició a la navegació -no en va se li atribueix la iniciació pictòrica de la Costa Brava-. En aquesta època de principis de segle, es van popularitzar les activitats d’oci en general i marítimes en particular i, amb això, els esports aquàtics que tant èxit van tenir entre la burgesia. Llaverías va ser un profund admirador d’aquestes activitats i les va representar sovint en les seves obres tant pictòriques com gràfiques; va agradar de plasmar tant les passejades de la societat catalana i les seves travessies en vaixell, com esports com ara les regates de rem i vela, que es poden apreciar en molts dels seus olis i aquarel•les, tècnica que va revitalitzar entre els cercles artístics catalans. Tècnicament, s’aprecia el contorn sinuós i inquiet de les figures, a més dels perfils tan característics i els intensos colors, influïts directament per la seva dedicació a la il•lustració humorística, de manera que tenen un cert toc cari- caturesc que fa d’aquesta obra el perfecte reclam per a una societat ocupada i distreta pels nous passatemps de la ciutat.

Joan Llimona i Bruguera (Barcelona, 1860 – 1926)

Germà del genial escultor Josep Llimona, Joan va ser un excel•lent pintor i millor dibuixant format a l’Escola de la Llotja de Barcelona, i que va gau- dir d’una llarga estada a Itàlia, on es va imbuir d’un esperit estètic i místic que l’acompanyaria tota la seva vida . Llimona representa el vessant religiós del Modernisme, amb un profund sentiment catòlic que, amb el seu germà, Gaudí i el bisbe Torras i Bages entre d’altres, desembocaria en la fundació del Cercle Artístic de Sant Lluc, associació que pretenia restaurar els valors morals cristians a través de l’art.

La 5a Exposició de Belles Arts es va celebrar a Barcelona el 1907, al Palau de Belles Arts de la ciutat comtal. Es tracta de la primera exposició de caràcter internacional, la qual va acollir importants i excepcionals obres d’artistes cata- lans modernistes, entre ells Miquel Utrillo o Joan Busquets i Jané, on la seva Arqueta-secreter va ser la guanyadora de la medalla d’or -actualment aquesta peçaespot gaudir al Museu del Modernisme Català-. El cartell debenvinguda a l’exposició que va realitzar Llimona ens mostra en primer pla l’habilitat di- buixística de l’artista, a través d’una figura de tractament escultòric, amb una expressió malenconiosa que ens trasllada a un gloriós passat del món clàssic europeu. Igual que la figura, la llosa pètria en què es recolza el model juga amb els volums i les textures modelant com si d’un pergamí es tractés, trans- metent al públic el caràcter plàstic de l’Exposició. Així mateix, el fons de l’escena, inspirat en els paisatges del Renaixement italià, té un cert aire sim- bolista en el llanguiment de la naturalesa representada així com dels intensos i fulgurants brillantors del capvespre.

Alexandre de Riquer i Inglada
(Calaf [Barcelona], 1856 – Palma de Mallorca, 1920)

Dins de la història del cartell modern és cabdal parlar del viatge de Riquer a Londres el 1894, allà hi ha una vida artística que es correspon amb la seva concepció i ideals de l’art, les Arts and Crafts. Riquer adapta el concepte gòtic i medieval amb el japonisme. Per això en les seves composicions es conjuga la utilització de simplificació dels plànols amb el marcat contorn lineal de les figures. La gamma cromàtica es centra en els colors pastels per facilitar a les seves idealitzades muses aquest aspecte transcendental. Els cartells de la 3a ExposiciódeBellesArtsiIndústriesArtístiquesil’AntiguaCasaFranchreflecteixen tots aquests elements comuns, encara que hem d’assenyalar que el cartell de la 3a Exposició… es considera el primer cartell modern, perquè difereix de l’estètica de les litografies de 1880, en què és un cartell il•lustrat en la seva major part, d’aspecte horitzontal (hem vist algun cas particular en què s’utilitza també aquest format) i de clar estil neogòtic, amb les dues figures de perfil i amb vestidures àmplies i molt ricament decorades, la màniga i la paleta de la primera musa sobrepassen la franja horitzontal que delimita la meitat de la composició habilitada per al text i el fons està decorat amb ornamentacions vegetals.

El cartell va ser reproduït a l’any següent a la prestigiosa revista francesa Les maîtresdel’Affiche.TambéThepostercollector’scircularpublicael1899unarticle en el qual destaca la importància de Barcelona per al cartell modern a Espanya, remarcant la figura d’Alexandre de Riquer, que juntament amb Ramon Casas són els autors dels cartells més cotitzats a Londres.

Santiago Rusiñol Prats (Barcelona, 1862 – Sitges, 1934)
Miquel Utrillo Morlius (Barcelona, 1861 – Aranjuez, 1931)

Fulls de la vida es data el 1898, al punt àlgid de la moda pels cartells i ti- tulat com el llibre homònim, escrit també per Rusiñol. Rusiñol i Utrillo van mantenir una amistat fraternal des que es van conèixer el 1879 a l’Associació d’Excursions Catalana fins a la desintoxicació de morfina de Rusiñol (La seva addicció va ser deguda al dolor que li causava un ronyó necròtic).

Després del seu primer contacte, Utrillo començarà a freqüentar el taller que Rusiñol compartia amb Enric Clarasó (Sant Feliu del Racó, 1857 – Barcelona, 1941) a Barcelona, el primer Cau Ferrat.

Al taller es va consolidar l’amistat entre aquests i Ramon Casas. El 1889 Ru- siñol recomana Utrillo com a corresponsal del diari La Vanguardia, amb motiu de l’Exposició Universal a París. Utrillo es converteix en confident de Rusiñol i l’introdueix en la bohèmia parisenca, al barri de Montmartre. Serà llavors quan Rusiñol envia les seves cartes Desde el molino, amb les il•lustracions de Casas.

Posteriorment, després del viatge per Estats Units, Utrillo coneixerà el de- finitiu Cau Ferrat, a Sitges i col•laborà en l’organització de les famoses Festes modernistes. Seran aquests anys enquèUtrillo desenvoluparà la seva inesgota- ble capacitat artística, il•lustrant els textos de Rusiñol, dibuixant, component cartells i col•laborant amb La voz de Sitges.

Fulls de la vida està il•lustrat per Ramon Pichot i es composa de cinc parts: Fulls de primavera, d’istiu, de tardor, d’hivern i darrers fulls. En el pròleg, dedicat al lector, Rusiñol adverteix que si fullejant aquests“fulls de la vida”trobes potser quehihamésplanesd’hivernquedeprimavera,sitopesacadapasammalaltiesdelcòs imelangiesdel’ànima(…)abansdedonarlaculpaitractardepessimistaalquifirma aquestesfulles,repassaperunmomentelllibredelsteusrecords,miraentorndetumateix, iveurasquepoquesboiresderosaiquantesnuvoladesnegrespassenpelfonsdelaruta(…) Siaixòfas,i’tportalavoluntatfinsaladarreraplanad’aquestsfullsdeprosaíntima, espero l’absolució. (…)