Lluís Graner


A f ‘any 1 997 vaig observar un quadre en que es veien representats uns personatges xerrant al voltant d’una tau/a a una taverna. Tots expressaven als seus gestos i rostres el bullici de la festa, mentre, el perfum del vi i /’olor a fusta vello envoltaven el llenr;:. Em vaig apartar un pare// de metres i vaig poder captar una llum molt especial que reflectien els seus rostres. Semblava com si de /’interior de la tela un focus imaginari instal.lat a consciencia jugués amb les llums. Tot el que estova veient, corresponia a la magia creativa d’un autor que va saber com molts pocs captar /’ale d’aquelf s que estan escollits per al molt complicat ofici de la pintura. Era un llenr;: de Lluís Graner. Aquella grata visió em reconcila novament amb f ‘ésser huma. {Text comentat a Onda Cero, al programa

«Formas y Angulos» per Xavier Caries el 1 998).

Si durant quelcom més de vint-i-cinc anys Gothsland Galeria d’Art, ha situat el llistó molt alt pel que respecta a les seves exposicions, ara ho reitera amb la mostra de Lluís Graner Arrufi (Barcelona 1863-1 929). D’aquest autor que fou deixeble de Benito Mercadé, es poden comentar moltes coses i entre elles, sapigué reflectir per damunt de tot el seu peculiar estil d’un realisme que es caracteritza per la frescor del color i I’espontaneºitat del tra i de les formes. Graner aporta a la pintura el costumisme de tata l’epoca que li toca viure, i molt especialment la sensatesa en l’expressió d’un judici plastic que s’avana al seu temps.

El 1886 viatja a París, pensionat per la Diputació Provincial. Allí i fins el 1891 fou emmagatzemant coneixements de diferents fonts: naturalisme i expressionisme. Mentre visqué a la capital francesa ho féu amb escassos recursos económics. Allí va beure de les fonts d’alguns deis seus museus i s’entusiasma amb les obres de Franois Millet, Georges Latour i Bastien Lepage. S’endinsa als suburbis parisins per prendre apunts i retratar als més generics i curiosos personatges que els poblaven. Capta la llum allunyant­ la i atraent-la cap a una paleta plagada d’emocions en la que uns vermells accentuaven el foc deis llums. El seu tra a l’hora de reflectir els seus rastres esgrimeix amb essencia el viu cromatisme del dolor, i amb les tonalitats més calides la dola placidesa que es reflecteix al somriure del benestar quotidia.

A la decada deis noranta s’instal.la a Barcelona. El 1895 rep i assimila una forta i poderosa influencia impressionista que es veu reflectida en obres com: «Yision Verte»,

«Vision bleue», «Yision Rouge» i «Vision Orange» presentades al Saló deis lndependents. Col.labora amb I’excels arquitecte Antoni Gaudí, qui li construí una casa. Diversos negocis poc propicis l’arru”inaren, obligant-li a emprendre un viatge a Nova York el 191O on

seguí pintant intentant reparar la seva més que fragil posició económica. El 1924 torna definitivament a la seva Barcelona natal on gracies a l’ajut del Cercle de Sant Lluch viura els últims anys de la seva vida, fins la seva mort esdevinguda el 7 de maig de 1929.

Entre els paisatgistes modernistes esta o se situa a Lluís Graner, malgrat que la seva activitat essencial es distingeix pel seu més que notable volum a l’hora d’escollir interiors ifigures, que són una font inesgotable a la seva obra. Lluís Graner és un autor que hem de situar amb justícia plena a la línia realista de la pintura catalana del segle XIX i principis del segle XX.

Entro ara en l’apreciació personal de com veig jo l’obra d’aquest autor anomenat Lluís Graner, que fou per a mi tot un rescatador de poetica llum que vorete ja en un costumisme de fantasia. A l’exposició que podran vostes admirar a Gothsland, realitzaran un recorregut esplendid davant una vintena d’obres que, algunes d’elles, haurien de formar part de pinacoteques de renom. El meu admira! Fernandó Pinós, ha sapigut reunir una selecció superbia que ja creua l’altra frontera del sentiment. En

«Curiosos»i21 1 jugo amb les veladures amb la precisió d’un mestre. 1 si busquen l’ofici i el ciar domini del dibuix no passen per alt l’obra «El personatge»1151 en que Graner ens mostra que amb la brevetat de l’espai, algú és capa<;: de mostrar alió que s’anomena perfecció. Tal volta em deixi alguna obra al tinter de la meva cansada memoria; vostes la podran captar amb la seva sapiencia i ofició. El sentit de l’estetica sempre o gairebé sempre és alguna cosa que es porta als gens. L’obra de Lluís Graner que l’emblematica galeria de Consell de Cent, Gothsland ha sapigut reunir amb I’encert deis seus propietaris, sera el millor aval del bon gust i del seu gaudi. Vostes tenen el plaer de gaudir-les. Sens dubte, si les adquireixen, al marge de fomentar el col.leccionisme, reuniran una part de la historia que mai borrara el pos del temps en un món rapid que camina a la velocitat del móbil i l’infinit univers d’lnternet.

Vaig escriure no fa molt en un llarg article sobre els últims deu anys de I’art contemporani

a Catalunya, que Gothsland havia realitzat duran! aquest temps exposicions própies d’un museu. A les proves, i aquesta és una d’elles, em remeto.

Qui subscriu aquesta breu ressenya, esta plenament conven<;:ut que davant exposicions d’aquesta importancia, paga la pena viatjar a qualsevol ciutat amb la intenció de poder descobrir l’altre rostre de la poesia fet pintura.

Xavier Caries
Periodista i crític d’art
Membre de l’Associació Internacional de Crítics d’Art

LLUÍS GRANER, PINTOR DE LLUMS I OMBRES

L’atzarosa i sempre sorprenent trajectoria artística i vital de Lluís Graner (Barcelona, 1863-1 929) encara esta a !’espera d’un merescut reconeixement públic que altres personatges coetanis amb menors merits ja han rebut. El passat any es complí el 75
aniversari de la seva mort en la mateixa ciutat comtal en la que nasqué, sense que aquesta efemerides fóra especialment recordada. 1 aixo, malgrat que Graner, lluny de la situació deis artistes male”1ls que aconseguien cotes destacables en el seu art sense que els seus coetanis ho adverteixin o valorin, fou un personatge entranyable que gaudí de gran popularitat i estima. Especialment, a la Barcelona testimoni de la seva activitat artística com a pintor i com a promotor d’inoblidables espectacles en els que el teatre, la música i el cinema se succe”len en la recerca d’un art total.
La vida de Graner sempre ha estat envoltada en un cert aire de misteri novel.lesc que, molt probablement, ja propició el mateix artista. En aquest sentit el fotograf Serra escrivia
que: «La seva vida denaria temes sobrats per fer d’ell una biografia novel.lada que segurament tindria tant exit com tingueren les seves pintures» [SERRA, 1954]. El cert és que el nostre artista nasqué a Barcelona el 1 863 al si d’una família menestral i, segons testimoni del seu amic el pintor Joan Brull, emigró en la seva adolescencia a America
possiblement a la Cuba encara espanyola- sense que li somrigués de cap manera la fortuna [BRULL, 1902, p. 36]. De tornada a Barcelona ingressó el 1 883 a l’escola de Llot¡a en la que aviat destacó. Allí va prendre llii:;:ons de pintors locals com Antoni Coba o Benet Mercader i, foro ja de l’ómbit academic, passó pel taller de Simó Gómez situat
al Poblesec.
El 1886, culminat el seu aprenentatge academic, obtingué una beca d’estudis de la Diputació de Barcelona amb la recomanació de realitzar un viatge a Madrid. Possiblement va deure emprendre el comí a la capital a l’estiu o la tardor de l’any següent. L’impacte que rebé Graner de les obres deis pintors del Segle d’Or espanyol que va poder contem­ plar exposades al Prado va deure ser gran encara que, també és cert, no menor que el que causava als seus coetanis. Recordi’s, per citar uns exemples documentats, que Ramon
Casas aprofitó una estada a Madrid per copiar alguns lleni:;:os com I’Esopo i el M enipo
de Velázquez. També, que Feliu de Lemus exposó a la barcelonino Sala Parés el 1 890 algunes copies que havia pintat d’obres del mateix mestre sevilla. En tot cas, tornant a Graner, l’empremta del Prado s’adverteix en molts deis lleni:;:os que pintó els anys següents. En particular, l’accentuat gust pel clarobscur i, especialment als seus vells i rústics, algun que altre reflex i senyal deis personatges velazquenys a la cort deis Áustries.
No és impossible que, després del viatge a Madrid, visités París, com s’ha suggerit sovint sense massa base. En tot cas és indubtable que en aquesta epoca recala a Roma. Aquesta estada ha estat ignorada a les escasses notícies biografiques existents sobre el nostre artista, malgrat que es conserven algunes obres que així ho proven. És determinant
en aquesta conclusió, per exemple, una academia amb un nu masculí que signa a la ciutat eterna el 1888 i que dedica al crític Ramon Casellas. D’aquesta etapa sobresurten, a més, unes bellíssimes veduti crepusculars amb les lagunes pontines, o altres paratges pantanosos propers a Roma, en primer terme i la cúpula de Sant Pere, a penes insinua­ da, retallada a la llunyania.
De retorn a Barcelona amb motiu de la celebració de l’Exposició Universal de 1888
presenta a l’exposició de Belles Arts tres de les seves obres i, entre elles, el seu celebrat Regreso del trabajo. L’obtenció d’una medalla de bronze en aquest certamen fou un estímul important per al jove artista i un impuls decidit per exposar fara de Barcelona. Així ho faria a l’any següent a París, de quins salons oficials arribaría a ser assidu als anys venidors. Temps després, el pintor Enrie Galwey recordaría a aquest propósit a les seves memóries com «Era tanta !’estima que tenia a París, que no li calia enviar les obres amb puntualitat; era rebut sempre fara del reglament al Saló de la Nacional»
Allotjat en aquest període al número 44 del correr Sant Pere més baix abrí un taller pel que passarien joves promeses de l’alada d’lsidre Nonell o de Joaquim Mir .
Durant els anys que seguiren Graner fou una figura consagrada que exposava amb regularitat no només a Barcelona sinó als certamens artístics de Madrid, París i Berlín. La seva facilitat al treball, l’am.biciós de les seves composicions, el plaer pels grans formats i, especialment, la seva incansable recerca de temes sempre impactants li van fer guanyar l’admiració del públic, deis seus col.legues i de la crítica. La protecció que li dispensa el crític Casellas és, en aquest sentit, molt eloqüent. A més, s’integra de manera activa a la vida cultural barcelonina amb l’ingrés a les principals entitats artístiques com el Cercle Artístic de Sant Lluc o la participació, ja a principis de la nova centúria, en l’anomenada penya de can Parés o del safareig entorn la figura patriarcal de Modest Urgell. Adquirí, aleshores, una torre a Sarria amb un ampli jardí amb vistes a la ciutat que li serví d’escenari per ambientar no pocs quadres en que la seva família és protagonista en la seva senzilla quotidiane. tat.
Si bé no ignora el paisatge i les marines, el nostre artista s’inclina, des d’un primer moment, en el seu afany de crear impactes visuals, per les grans composicions corals amb personatges disposats en escoros i en actituds dinamiques. La tematica que escollia posava de manifest un interes gairebé absolut per les classes treballadores o, fins i tot, les més humils i marginals. En més d’una ocasió recreava escenes espinases o, si més no, incomodes per la pujant burgesia que assistia als salons artístics. Així ho testimoniaven de forma eloqüent els títols La manifestación del 7 de mayo de 7 893, El comité rojo, La
conjura, Contrabandistesl 24-251 o altres per I’estil. En altres ocasions era la mateixa duresa del treball en si el que despertava el seu interes. Així es plasma als llenos La fragua – que li va mereixer un premi extraordinari el 1894- El horno de vidrio, La pesca con luces, Planchadoras o Lavanderas. En tates aquestes peces apareix sempre implícita una forta càrrega dramàtica.

La preocupació social de Graner també es posa de manifest a les abundants series de retrats, individuals o en grup, de personatges rústics d’aspecte decrepit, malforjat i mar­ ginal que malviuen abstrets pul.lulant en una bohemia negra i mísera per obscurs i sordids racons tavernaris. En aquests ambients, els seus protagonistas -autentics antiherois trets de la picaresca barroca -maten el temps fumant pipes, jugants a les cortes, tocant la guitarra o bevent d’ampolles de vi o de chianti. Poques vegades apareixen amuntegats junt a un llum de petroli mentre escolten el que els llegeix algun company avantatjat.
El dramatisme de les seves figures s’accentuava amb el tractament ambiental que feia de la llum amb accentuats clar-obscurs i sobtats efectes tenebristes. La pintura de tematica religiosa, que també la va tenir, aprofita ampliament ambdues característiques. Es coneixen obres d’aquesta tematica com ara un penediment de Judes o un Sagrat Cor de Jesús que es popularitza mitjançant la seva divulgació en estampes de devoció.
El seu afany per reflectir la influencia ambiental del nocturn, del crepuscle o de la llum artificial, tant en interiors com al paisatge, magnifica els ambients ombrívols. Tampoc foren estranyes les representacions domestiques amb dones o nenes burgeses. En aquestes obres abunden les representacions del seu entorn familiar amb la seva esposa i, sobretot, alguna de les seves cinc filies al piano, jugant amb farolets xinesos encesos o resguardant­ se del sol amb una ombrel.la japonesa. En totes elles, denota una excel.lent capacitat de plasmar escenes d’ambient íntim jugant, de vegades, amb la llum tamisada.
El 1904 arriba al nostre artista el que ell interpreta com un dur revés que li fario oblidar per algun temps el seu ímpetu pictoric. Aquell any havia preparat amb tot el seu afany la seva participació a una exposició a Madrid amb el desig de rebre aplaudiments i premis. Aquests últims no arribaren i, en comptes d’ells, el desassossec que, en altres ocasions, havia estat un incitament destacat en la seva activitat, el conduí a un canvi de direcció professional.
Durant els anys següents la seva tenacitat fou dirigida a l’organització d’espectacles en que la música, el cinematograf, la dramatúrgia i l’escenografia se succe”ien i perseguien un afecte artístic total. Aconseguí exits notables en I’artístic i reconeixement com a pioner a la seva Sala M erce situada en la Rambla i, després, al Teatre Principal. Malgrat que la seva preocupació pels aspectes economics el conduí a la fallida, tal com recorda a les seves memorias Adria Gual, que participa durant un temps a !’aventura, [GuAL, 1960, p. 188 i següents].
A la fallida económica seguí l’abandonament de la seva família a Barcelona i la seva partida rumb a America el 1910. Després d’una primera escala a Cuba recorregué el continent d’un hemisferi a un altre pintant i exposant a Nova York, Nova Orleans, San Francisco, Santiago de Chile, Buenos Aires i Río de Janeiro. En aquest nou escenari
viuria fins poc abans de la fi de la seva vida quan torna per morir vell, arruºlnat i malalt a la seva Barcelona natal.
La versatilitat de Graner el porta en aquesta etapa americana a rendibilitzar les seves dots artístiques mitjanc;:ant el retrat d’encarrec. No era un quefer nou per ell, ates que ja havia sobresortit en aquesta especialitat amb anterioritat. Prava d’aixo són els retrats que féu de Ramon Casellas o de Joaquim Cabot, avui al MNAC o altres conservats en col.leccions particulars. La necessitat económica, va poder més que el seu propi interes per evitar supeditar-se al caprici de la clientela i el porta a pintar nombrosos retrats de l’alta societat deis Estats Units.
En aquesta etapa, en que abandona en apariencia el seu interes per la tematica social, també se centra en el cultiu de paisatges i marines. Mai abandona del tot els seus nocturns ni tampoc els grans formats. Cal destacar llenc;:os importants com les seves vistes als gratacels de Nova York il.luminats des de la badia, l’Hotel Plaza des de Cen­ tral Park o el tramvia de San Francisco de nit. Enriquí, a més, els seus paisatges amb albades i crepuscles d’aire impressionista a les riberes del Hudson o, durant la seva estada a Nova Orleans, del Mississipí.
També augmenta el seu repertori amb abundants bodegons poblats amb flors i lloros
o papagais de vius colors. Durant aquest període la pintura de Graner s’impregna d’un fort esperit impressionista no només per l’interes de sempre pels canvis lumínics, sinó també pel tractament de les superfícies amb pinzellades nerviases i gairebé puntillistes. Com testimonien els comentaris del galerista Maragall, a proposit de la darrera exposició de l’artista a l’hotel Ritz de Barcelona poc abans de morir, aquests canvis no foren entesas i la seva pintura qualificada de «trista, desdibuixada» [Maragall, 1975, p. 185] davant la rotunditat de les composicions anteriors a la seva partida.

Albert Estrada-Rius
Historiador de l´art