Joan Riera Ferrari

Potser hi ha qui encara recorda l´àmplia exposició de Riera Ferrari, el maig de 1989, a la Galeria Gènesis de Barcelona. En aquell moment, l´artista de Manacor, en plena maduresa personal i professional va presentar una trentena d´obres, de la sèrie “Restauracions”, i set peces escultòriques de la sèrie “Galileo Galilei”.

“Restauracions” ha esdevingut un dels conjunts més representatius de l´obra d´aquest artista- que treballa sempre en amplies sèries, algunes realitzades al llarg d´anys, que presenten una gran unitat de plantejaments, ja formals ja conceptuals.

“Restauracions” es constitueix en una sèrie emblemàtica en el treball de Riera Ferrari perquè sintetitzà tots els plantejaments que s´havien fet fins aquell moment i els concretava amb un total domini de recursos tècnics i amb una atractiva estètica. En el catàleg de la mostra, Xavier Bru de Sala escrigué: “ Un treball, una obra, que es desplega sobre el fonament d´una certesa: tot serà destruït una placa impenetrable i unificadora de rovell s´abatrà sobre els objectes i el pesatge, en el regne futur de la delació i la tenebra. I ni una ombra de vida. Aleshores, en la civilització d´una altra època rediviva, algú recollirà restes arqueològiques, retalls de peces, fragments de derelicte i en restaurarà una part, una petita part nomes, per mostrar darrera un pulcre metacrilat què hi havia sota les adhesions superposades de la ferralla i del rovell. El concepte d´on partim pressuposa doncs quatre estadis-destrucció, corrupció, renaixement, restauració- encara que els ulls que contemplen des d ´avui- d´avui?- nomes observin el resultat final, una part del qual, el detall restaurat, correspon al nostres dies i com a tal és identificat”

Rierra Ferrari, per concretar-nos aquest sentit i sentiment de la nostra contemporaneïtat que es desmorona, empra tots els recursos tècnics del collage, junta el metacrilat amb ferros trobats, utilitza cordes i objectes reals, incorporant.los en uns grans gruixos matèrics, que s´imposen a altres llenguatges que s´insinuen tímidament.

Conjuntament, a aquestes obre presentava una sèrie de set escultures agrupades sota el títol de “Galileo Galilei”: en elles el ferro, el llautó, l´acer inoxidable i el metacrilat establien una hàbil relació, en un esperit reduccionista que oscil·lava entre aspectes constructivistes i simplicitats minimalistes. Però allò que condicionava la sèrie des del seu origen serà l´evidenciar, a través de la figura del gran físic pisà, la relació antre la vida, la ciència i la política. O sigui, que de qualsevulga manera, Riera Ferrari, es mostrava atent a la situació de l´Home, genèricament, i del condicionants que el sotmeten.

On naixien les inquietuds, on trobem el inicis d´aquestes propostes, que en el punt de les “Restauracions”, van obtenir el Premi Ibérico 2Mil 1990-1991 Josep Melià, en un dels seus escrits sobre l´obra de l ´artista, deia: “ Fa molt de temps, quan vaig conèixer a Riera Ferrari a Cala d´Or, el vaig veure més com el mariner de “tatuaje” que com a nàufrag. I no suposava que, amb el temps, acabaríem tenint una obsessió comuna pels naufragis-…pels naufragis espirituals i artístics”.

I seguia dient: “ …jo els tinc d´explicar , algun dia como treballa Riera Ferrari, vestit de pontifical, oficiant com un summe sacerdot, reescrivint la Bíblia mentre les seves mans aprofundeixen en la terra ideal i creen mars i valls, muntanyes i turons i capten els colors especials en la melancòlica dansa dels planetes entorn al seu rei sol. Un dia que no em senti nàufrag, sinó un arbre fort com el pi de Costa, capaç de desafiar les tormentes i de deixar-se despentinar per l´huracà, jo els explicaré con la nit es pot fer llum i com la terra morta, la sorra, pot recobrar la vida gràcies a l´artista….” Josep Melià, vell amic de l´artista, subratllava aquella condició de nàufrag de Riera Ferrari: nàufrag espiritual que vol aixecar la seva torre de Babel, per afrontar-se al destí, per reconduir-lo.

El trajecte recorregut bé s´evidencià en la gran mostra que el Consell Insular de Mallorca li va organitzar, el 1994, al centre cultural de la Misericòrdia. Aquesta amplia retrospectiva, titulada “Retorn a sempre”, s´iniciava amb obres de la sèries “Venècies” i “ Vells vaixells”: es va parlar –Alexandre Ballester- d´un “càntic insòlit a la gloria cromàtica d´una agonia marinera, d´una lluita d´elements amb ferides reblades a les drassanes i pells tatuades per les onades d´antigues singladures”. Ens Trobem, doncs , a partir del 1985, a l´inici de la reflexió del pas del temps; del temps destructor. I ens trobem en el reforçament de l’ús de la matèria, unes vagades buscant certes referencies realistes- ferros rovellats, fustes mig podrides- altres son un exercici lingüístic.

Després, va seguir la sèrie “Mediterrània”. Aquesta mar ha estar determinant per la nostra cultura, fet que encara sent mes un habitant d´alguna de les seves nombroses illes. EN la nova sèrie que realitza els anys 1987 i 1988, abunda el color blau intens, exaltant la natura que és el sustracte de la cultura. I tornen a l’anàlisi històrica , al pas del temps, en aquest cas el temps que marca l’arqueologia i que la mar unifica i ona sentit. Nova decadència que s´evidencia quan Rierra Ferrari col·loca, junt al es restes dels deus , una llauna, esclafada, de cocacola.

Desprès de la sèrie “Restauracions” que , com hem vist, marca un punt àlgid i crucial en la trajectòria de l´artista, podem esmentar dues noves series ben significatives en el procés evolutiu de Ferrari. La primera seria fou “ Referencies americanes” ( 1989-1990). Joan Oliver Maneu, coneixedor de l´artista i de la seva obra des de la joventut, escrigué: “ A mi em sembla que eles referencies americanes de Joan Riera Ferrari, son això: el reconeixement d´un impacte total en el mon de la plàstica que ha generat tot un conglomerat d ´acciones i reaccions determinats d´un efervescent moment històric. Però també , i al mateix temps, l’enterrament definitiu de quelcom que, una vegada fet ja està superat i que no hi ha necessitat de tornar- hi”.

Aquesta sèrie es una de les mes complexes de l´artista: cada obra incorpora alguns dels elements iconogràfics mes representatius i populars dels artistes americans mes coneguts, i que van donar forma al por art, i també a l ´expressionisme abstracta, con Rauschenberg, Warhol, Liechstentien, Sam Francis, Rothko, Jasper Johns…Però a la seva iconografia hi adjuntava, contraposant-la, símbols i elements de la cultura europea. D´aquesta manera establia reconeixements a la vegada que sarcàstiques comparacions i contraposicions.

Contraposicions que se reforcen a la seguen sèrie, intitulada “Eros i Thanatos”, de 1990, i que va presentar a la mostra de la Galerie Bastien Art Brussel·les: en ella establia, en el seu llenguatge matèric, decantat a l’abstracció però que no refusa de referencies, una constant confrontació de símbols i conceps clàssics en la nostra cultura, com eros-thanatos, dia-nit, vida-mort, positiu-negatiu, yin-yang, ….així pujava l’últim esglaó d´aquesta intents a i repetida anàlisis de l’existència que, de manera no sempre evident, realitza Ferrari mitjançant la creació artística.

Potser hi ha que encara recorda la mostra de Ferrari a la Galeria Gemma Gimeno de Barcelona, el 1 999. Potser algú recorda els paisatges matèrics que hi presenta -tema en el que encara treballa i del que I ‘actual exposició ens presenta els darrers aconseguiments. Fou a principis deis anys noranta quan comença aquesta llarga sèrie, insistida i evolucionada, anomenada «El paisatge com excusa». Lògicament se n’ha parlat força d’aquestes obres, subratllant-ne, bàsicament, la visió diferenciada en que I ‘artista mallorquí ens presenta la natura: sempre s’havia observat el mar des de terra, mentre Riera Ferrari observa la terra des del mar. Així ens dóna angles nous, inèdits, d’una natura que ja creiem abastament analitzada i observada. «La força mineral del roquissar, la seva estructura nervada, la tensió que conforma la superposició de les pedres, l´impacte que la reproducció detallada dels seus elements mes íntims produeix en l´espectador, el trasllat de de la tela d´una realitat fidelíssima per vista mil vegades mai no estens a de la reca exacta proporció l’enlluernament profund que reprodueix la realitat ara despullada de tot maquillatge, recolzada en el pur suport de la geografia , en companyia del mar, conforma un descobriment tan sorprenentment com teòricament accessible” , escrigué Josep Melià.

D’aquesta llarga serie -que treballa al llarg deis últims dotze anys, presentant, logicament, una matitzada evolució- crec que el fet més important no rau en presentar el tema des d’un punt de vista poc inhabitual sinó en com construeix el tema i en la seva densitat conceptual.

Es prou conegut el fet que des de Mallorca i Menorca s´ha consolidat una visions profunda de la natura. Ja des de final del segle XIX els pintors illencs i els que refeien estada en les, llavors paradisíaques illes, han creat una instant visió del paisatges que permetria establia un llarg recorregut pels moviment mes destacat de la pintura realista del segle XX. I es aquest recorregut on l’Aportació de Ferrari té el seu lloc, destacat: quan, a nivell estilista, estableix la seva figuracions, quasi hiperrealista, a traves del tractament de la matèria. Com hem vista, l’artista mallorquí sempre ha insistit en l’ús de la matèria, però fins arribar a questa sèrie sempre la feia servia de manera complementaria. Ara ja no: la matèria , les sorres ui els òxids, es converteixen en l’única presencia a l´obra. Ara doncs, l´artista intenta fondre les aportacions de l´informaliste històric en les anys vuitanta els joves pintor van revifar el gust per la matèria amb la històrica escola paisatgística illenca . Es en aquesta punt en el que l´obra de Riera Ferrari aconsegueix la singularitat en el llenguatge.

Però hi ha un aspecte mes profund, en aquest sèrie; el seu títol ja ens ho anuncia “el paisatge com excusa». No vol, !’artista, convertir-se en un paisatgista, sinó que s’apropa a la natura tot seguint la seva llarga trajectòria d’anàlisi i reflexió vital. En la seva natura no hi ha mai el rastre de l’home, no hi trobem mai I ‘esclat de la vegetació: és una natura rocosa, erma, la perfecta estètica de la qual no ens permet decidir situar-la a l’inici o al final de la nostra historia. ignorem si aquestes peces, singulars, ens condueixen a un idíl·lic inici de la civilització, o si ens situen en el moment següent en que l’home ha desaparegut. No sabem si els pulcres roquissars enclouen el germen de la vida o el germen de la mort.

All llarg dels anys que Ferrari treballa en aquesta sèrie, en realitza una altra, de sèrie “Port d’Hamburg» ( 1 997), que va presentar en la capital hanseàtica. Aquí reprenia la temàtica deis «Vells vaixells», en els que, com hem vist, el pas del temps es constituí·,·a en el veritable protagonista. No podem passar per alt aquest fet que ens evidencia que l artista segueix els aspectes essencials. El Paisatge com excusa» no converteix a Riera Ferrari en un nou paisatge, sinó que aquesta sèrie el situa entre aquells artistes, com Friedrich. com Munch, que s’apropen a l’anima humana a través del paisatgista, que en reflecteix els seus deferents i diversos estats.

Francesc Miralles