Joan Riera Ferrari, la vida en un quadre

L’home és com el mar, penetra i és penetrat .

Blai Bonet, El Mar

A trenc d’auba la mar sembla de plom, grisa i immobil. A la bocanada

del port de Manacor roman quieta, calmosa. Només el ronc del motor de la barca, lent i sort, feixuc, omple un silenci espes que s´aferr a a tots els racons de la cala. Quan I’embarcació emproa cap la mar oberta, el sol, encara amagat darrera la dolça línia de l’horitzó, pinta el cel amb un blau net, intens i lletós. Un blau que esvedé groc, i vermell, i verd, i carbassa, i… L’horitzó és, just a la sortida del sol, un espectacle fasc inant, bell, infinit. El mirem embadalits. La nostra anima roman suspesa d’aquest esclat de colors. En res no es pot pensar. Tot és color. Només color. Surt el sol.

La barca ha anat vorejant la costa. Cases i més cases, primer. Després, el panorama canvia. Les edificacions desapareixen i la vorera de mar esdevé verge, agresta, quasi violenta. El motor de la barca s’atura i el silenci ens envolta. Un corb morí es llança dins I’aigua, veloç. Quan surt, queda surant, neda alegre i agil, la panxa plena. Joan Riera Ferrari no l’ha vist, ni l’ha sentit. Ni em veu a mi, que estic al seu costat. Mira, contempla, les roques, testimoni silenciós del pos del temps. Penso, mentre recorro amb la mirada el perfil salvatge d’aquesta pedro, com un element tan fragil com el temps ha estat capaç de tallar tanta magia en un material tan dur.

El sol ja guaita. A la cara, als braços, noto I’escalfar. Reconforta. A la tardor la serena cau punyent a la matinada. Damunt la mar, encara tranquil·la, milers, milions d’espurnes daurades juguen amb I’aigua, saltironegen, van i véne bellugadisses i fugisseres. El cel ha pres un to blavós, més profund. L’entorn ha canviat de manera rapida. Els primers raigs, encara groguencs, es deixondeixen damunt les ro­ ques, que s’emmirallen dins I’aigua, orgulloses, sabent-se belles. Una bellesa que ens envolta, que ens engreixa I’esperit, que ens atipa deserenar, d’harmonia. M ira. Aixo és el que vull pintar, el que hed’aconseg uir plasmar en els meus quadres. És una be/lesa que neix cada dio, de manera natural, pero encara ning ú no /’ha sabuda convertir en art. Joan Riera Ferrari ha esqueixat el silenci. Els ulls li vessen de !lagrimes. El moment és sublim.

Un torrentó prim i sinuós passa al costat de la finca, a les afores de Manacor. Una vall que a la tardor, amb les primeres pluges, esclata de verdor, com si la terra volgués reivindicar la seva vida després deis mesos, secs i erms, de l’estiu. La casa esta envoltada d’una espessa vegetació que la fa invisible de !’exterior. Només una porta metal·lica, automatica, t’adverteix de que alla hi viu qualcú. És l’única entrada a la casa, que dóna pas a un pati ombrívol, entaulat per les branques de tota casta d’arbres, que en aquest temps deixen tapissat de fulles el trespol. Em reben primer els cans: n’Antonia, na Xispa, na Nespla, na Nina… Han espantat un petit rupit que s’esmuny, falager, entre el brancatge. Ja al jardí, em miren mudes, immobils, dues escultures. Cossos nus, joves i sensuals. El broll de I’aigua és constant, dones hi ha fonts a tots els racons. El seu dringar alegre m’acompanya fins a l’entrada de la vivenda. L’aigua és vida i ben ple de vida esta en Joan Riera Ferrari, que apareix per la porta. La cara rodona, tot ell arrodonit, tou. Té les galtes vermelles, els ulls petits i vius, un somriure d’orella a orella que transmet alegria i optimisme. És un home bonhomiós, en Joan. Duu una camiseta de maniga curta, juvenil i tacada de pintura, una talla més petita del que necessita, i uns cal<;:ons vells que deixen a l'aire mitja cama prima i blanca. Passem a I’estudi. És un gran rectangle de sostre alt i espaiós. Encara que sembla un magatzem d’andromines, hi ha un gran ordre dins tant de caos. Tot té la seva funció, tot hi és perque hi ha de ser, fi ns i tot una figura de guix que representa un Santcrist difunt, que roman ajagut damunt la gran taula on treballa, el sexe prominent. A na estanteria que ocupa mitja paret, s’estotgen els recipients on uarda la pasta, I’origen de la materia que dóna esperit als quadres. amunt, un mapa de Venecia i un planol de la mateixa ciutat, on empre torna. Els ulls d’en Joan Riera escupen vellutoses espumes. ‘han fet encara més menuts. La mirada sembla la d’un nin que ha fet a polissonada, pero també hi veig passió, impaciencia, orgull. Em , ensenyar els seus darrers quadres, les més recents creacions d’aquesta especie de demiürgs que són els artistes. Les peces romanen desades al terra, girades cara a la paret, on es recolzen. Només veig els bastiments. Lent, pausat, segur, deixa les teles a la vista. Una a una. No diu res. Jo tampoc. A vegades és difícil expressar els sentiments amb paraules, i més quan es tracto de pintura. He quedat fascinat. Davant meu s’obre un món nou, ple de misteri. Joan Riera Ferrari ha aconseguit explicar, assimilar, fer-se seva la llum de l’auba mallorquina. Aquella llum que des de ben petit veia cada dia néixer a la costa del Llevant, reflectir-se en les roques, jugar amb l’aigua, amb l’escuma … les seva llum, les seves roques, la seva terra, la seva vida. Davant aquells quadres rememor, mesos enrera, el dia en que el pintor em va portar a veure la sortida del sol. Aquell moment, tots els moments semblants, són olla, damunt la tela, en forma de quadres. Les pintures m’han corpres, m’han copejat qualque cosa en el més intern del meu ésser. En aquelles peces hi són les formes, la llum, el color, pero també -i aixo és el que les fa magiques- hi és I’atmosfera, hi són els sentiments, hi és el silenci, la quietud, la solitud, I’esperan<;a ... Joan Riera Ferrari ha sabut captar !'anima d'aquells minuts, pocs, durant els quals la nit i el dia es donen la ma, es besen als llavis, un bes furtiu, quasi el cadaver d'un bes. Blai Bonet em va dir una vegada que el que cercava era resumir tot l'univers en un vers: només allo era poesia. Joan Riera Ferrari ha aconseguit· recollir tota la vida en un quadre: només aixo és art. Una bufada de vent copeja el vidre de la finestra de l’estudi. Estic entotsolat davant els quadres que ara m’envolten: aigua, pedro i llum. Podria sentir la remor de la mar, la !lepada tebia de les onades a les roques, el salitre que s’aferra a la pell com la suor a la camisa. Els quadres viuen en mi com jo vise dins ells. Són part d’un mateix. Aixó és la sublimació de l’art. Experimentant, arriscant, a vegades errant, la pintura de Joan Rie­ ra Ferrari ha anat sempre endavant; evolucionant pero fidel a la seva manera d’entendre I’art. Sap que un artista de veritat és un edifici infinit i per aixó ha tingut I’ambició de crear una obra, per a no quedar-se en el que es queden molts, un home que només pinta quadres. A més a més, ha sabut bastir aquest edifici amb la llibertat que dóna pintar el que hom sent en cada moment. En aquests quadres hi ha el darrer exemple d’aquesta evolució, l’última passa d’un cami­ nar sólid, ferm, que es recolza en I’experiencia que dóna una vida dedicada a I’art. Un comí que ha aconseguit passar per damunt deis crítics, deis intelectuals professionals, deis pintors que volen ser intelectuals, de l’enveja que provoca la mediocritat … Un comí que, solcat amb la serietat d’una feina ben feto, ha trobat el reconeixement millor que hom pot tenir: el del públic. Un comí, en definitiva, fet des de la sinceritat i l’honestedat, des de la passió i I’amor, des de la quotidianitat, ple de poesía, de sentiments, de forc;:a … de vida. Torno a contemplar els quadres. N’hi ha una vintena, potser més. Em fixo amb els colors, més clars, més !luminosos. L’artista cobreix les roques d’una patina del fi or que només el sap tallar la llum de l’auba. Mentre, l’aigua de mar resta immóbil, adormida encara, pesant i blanca, acaronada pels primers raigs. La desolació que saturava la pintura de Joan Riera Ferrari fa uns anys avui ha desaparegut. Els quadres són alegres, optimistes. Viu un moment vital pletóric que que­ da reflectit en I’obra, perque la seva pintura és un mirall on es reconeix i amb el qual es reflecteix als altres. Per a ell, pintura i vida és el mateix, precisament per aixo, els quadres estan plens de magnetisme, d’una atracció invisible que t’aferra i et xucla. Una forc;:a que ve del drama, de la tensió que I’artista aconsegueix amb un ús magistral de la materia. 1 és que per a ell la materia no és inert. No sois li dóna forma, sinó que li confereix una textura i una expressivitat astoradora, li otorga la vida. Joan Riera Ferrari ha aconseguit en aquests quadres que la materia tingui més importancia per la seva apreciació que per la seva representació. Les formes es desenvolupen lliurement dins I’espai de la tela. 1 és que no té cap intenció de reproduir la natura -un fet sense sentit, dones mai ningú no podra superar amb el pinzell la seva bellesa-. El que vol és interpretar-la, dibuixar-la tal com ell la sent, tal com la necessita per a seguir viu. És per aixo que no pinta el que veu, sinó el que imagina. Les roques que crea Joan Riera Ferrari només estan dins d’ell, perque els seus quadres surten del subconscient, quasi involuntariament, com un somni. 1 aquesta qualitat les envolta de tot allo que tenen de visceral, de misteriós, de secret. L’artista ha vist una i mil vegades aquestes roques, aquesta costa, aquest mar. La coneix bé. Pero quan la pinta, a la realitat hi afegeix els sentiments, I’experiencia viscuda, tot el que ha apres, les frustracions i alegries, la passió, els temors, I’esperança i I’amor. Quan ha porgat tot aixo amb el garbell deis seus records es quan ho trasllada damunt la tela. El resultat ja no són roques, ni és la mar, ni una cova és una cova, ni un penya-segat és només el que sembla. Tot allo que hi ha al quadre és en Joan Riera Ferrari. Hem parlat de la materia com a un deis elements que confereixen aquesta forc;:a als quadres. Jo n’apuntaría encara una altra: I’absencia del dibuix. Joan Riera Ferrari comença un quadre directament sobre la tela, l’ataca d’immediat … Dibuixa amb la materia. No es pot fer d’una altra manera. El dibuix és més cerebral i, a més, requereix la noció exacta del que es vol fer. Quan comença un quadre no sap ben bé quin sera el resultat. Només una punyida a l’estómac o I’excitació de I’anima li diuen si el que fa és bo. Li podrien dir intuició, jo li die sensibilitat. La pintura li surt com per casualitat, a poc a poc, pintant. Les idees vénen mentre treballa el quadre i, amb la feina, també canvien. Així la pec:;a es va fent. Com va dir Picasso: “Jo no cerc: trob”. Joan Riera Ferrari també ha trobat . El dia s’ha escurçat i l’horabaixa ja és foscando. Surto al jardí a respirar una mica d’aire. Davant deis quadres el temps ha passat sense adonar-me’n. El cel pren tons liles, violads. Una bufada d’aire m’envolta gelid. Sent el fred que se’m clava pels ossos. Ja s’ha fet tard. Quan entro a I’estudi, noto I’escalfor d’aquells quadres, encara quiets, muts, mostrant-se impúdics. Contemplo Joan Riera Ferrari arraconant les teles i pens que és impossible expressar amb paraules tota la poesia de la seva pintura. Tanmateix, ho he intentat. Palma, novembre de 2003 Antoni Planas