Génesis. Subira-Puig


Josep Subira-Puis que resideix i treballa a França des de 1953, és un típic barceloní deis qui responen a la característica descripció del català com la d’un animal que s ‘enyora perquè mai no ha volgut perdre contacte

amb la terra nativa, retrobant els seus amics de joventut – com jo mateix- en el curs d’escadusseres visites a Barcelona o en ocasió de les escapades que han fet a París els vells companys deis anys quaranta.

El desis de Subira-Puis (cosa que l´honora) de que per culpa seva no es rompi el cordó umbilical que el lliga amb la Ciutat on vingué al món, sobre tot per poder-hi exhibir, amb un legítim orgull, les obres escultüriques amb les quals ha obtingut una justa fama en el País veí, no ha pogut comblar-se de manera plenament satisfactòria des del llunya

1961 quan exposa a les desaparegudes «Galeries Syra» vint-i­ cinc peces que ja havia prodüit a partir de la seva expatriació.

Tracta de connectar novament amb la vida artística barcelonina pe! juny del 78 amb una mostra individual a la Sala «Joan Prats» que em sembla que no va merèixer, per part del públic, la deguda atenció, un mal que jo atribuiria a les circumstancies del moment ja que la ciutadania en

general, estava preocupada pels esdeveniments que se succeïen amb la recent instauració de regim democràtic (encara no s’havia complert l’any de les primeres eleccions parlamentaries). Recordo, per exemple, les dificultats que tinguerem un grup d’amics de l’escultor per trobar un lloc adient per sopar plegats quan gairebé tots els restaurants estaven en vasa.

Permeteu que aporti, altra vegada, el meu testimoniatge personal per referir com Subira-Puis em tenia al corrent de les incontables i sempre decebedores gestions prop de les corporacions oficials o de les entitats d’estalvi, reconegudes patrocinadores de manifestacions artístiques, per a que auspiciessin una exposició seva, no diré de caràcter antològic pero sí de més abast que la de 1978.

La mostra, finalment, pogué inaugurar-se en l’esplèndid marc de la Reial Capella de Santa Ágata el 87 però, a dir la veritat, no respongué del tot a les esperances que hi havien posat l’artista i els seus admiradors d ‘aquí perquè va inaugurar-se a les darreries de setembre -època poc escaient- amb escassa publicitat i sense un catàleg digne. Que hi farem!

Ara, amb l’actual exposició organitzada amb la pulcritud i Ineficàcia que ha caracteritzat les mostres anteriorment presentades per la mateixa sala durant la seva curta però prometedora existència, Josep Subira-Puis podrà oferir als seus conciutadans una exposició molt completa de la seva obra més recent. Tant de bo que l’any 1990 quedi desmetida, pel seu cas, la maxima evanselica de que ningú és profeta en la propia terra perque és indubtable que Subira fa anys que ha triomfat a frangi on la crítica el considera com un escultor de gran forgi i d’indiscutida originalitat i on Ji han estat fets molts encarrecs, especialment de tipus oficial per a jardins públics, cases de cultura, museus a l’aire lliure etc.

En un fòrum de les arts com el que representa el País veí, el treball continuat del barceloní Subira-Puis ha estat molt destacat perquè ningú com el! ha sabut utilitzar escultòricament les múltiples varietats de la fusta d’espècies arbòries europees (boix, faig, avet, freixe, noguera …) o be exòtiques (caoba, pi d’Oregon …).

No fou debades que ell, el 1938, tot just sortit de la infància -no gens regalada, per cert- es matriculà a la secció de les «Arts de la fusta» de «l´escola Elemental del Treball» per iniciar-se en la fusteria i l’ebenesteria.

Després d ‘haver-se ensinistrat en l’escultura a Barcelona com ajudant d’Enric Monja, de Charles Collet o de Joaquim Ros en els tallers deis quals aprengué a modelar el fans o tallar directament la pedra i de dedicar-se a l’ofici de ceramista en !’obrador d’un francès i, posteriorment, d’un català en els primers temps de la seva estada parisenca, que foren d’una precarietat de la qual el mateix artista prefereix no parlar-ne, descobrí les srans possibilitats de la fusta en trabar bótes de vi esfondrades en el solar que restava de l’enderroc de la «Halle aux Vins» (llotja o mercat central de vins) prop del Sena.

Amb la manipulació d’aquells fustots comengi, en realitat, la carrera artística del nostre escultor.

Es evident que Josep Subira-Puig no ha estat el primer en servir-se de la fusta com a material per a la creació plastica. Pensem en el retrat del funcionari de l’antic Egipte conegut com /’alcalde de poble i en moltes figuretes representatives d’escenes de la vida quotidiana en el Pa’IS deis faraons descobertes en els sepulcres de dignataris, en les

masestats del nostre romanic o en els altars barrm que encara es conserven a Catalunya com els d’Arenys, Cadaqués o El Miracle, en les impressionants obres que s’exhibeixen en el «Museo Nacional de Escultura» de Valladolid.

Tanmateix l’originalitat del escultor barceloní rau en la seva trai;:a d’agrupar distintes peces lígnies de les més variades formes consistencies i poliments, en cossos atape’its o en composicions articularles, algunes d’aquelles ambmobilitat. Aquest és un tret que afegeix un factor més d’innovació en l’art de Subira-Puig car, fins el moment, els mobils escultorics com els de Calder o de ferrant, posem per cas, que oscil.len al menor buf d’aire, estan constru’its amb bocins de metal! lleuger.

Les sorprenents construccions en fusta de Josep Subira­ Pui adés són grades, adés d’una contundencia que m’atreveria a qualificar d’agressiva i que el nostre artista ha aprofitat per suggerir caps de monstres i guerrers o mascares diabóliques.

A mig camí entre l’abstracció i la representació, la seva escultura ha conquerit un lloc d’honor en la plastica contemporania.

Jo crec que amb aquesta exposició el públic i la crítica corroboraran aquesta afirmació meva, pero si no: …al temps.

Enrie Jardí Reial
Catalan Academy of the fine arts of Sant Jordi

LES INQUIETANTS FIGURACIONS DE SUBIRÁ-PUIG

Sobria i expressiva, hermetica i màgica, imaginaria i estranya, pero sempre personal i única, l´escultura
de Subira-Puig ha calat entre lo més innovador i insólit de lescultura deis últims anys.
Si tradicionalment l’escultura en fusta partia d’un bloc que tallar, si al primer quart de segle amb Picasso la fusta va puguer esser simplement un material Hose d’enssambladura, Subira-Puig propasa un tractament de la fusta autenticament seu. En primer lloc no treballa amb qualsevol clase de fusta, sinó que tria entre lo més valuós del trópic, o entre lo més noble: caoba, alzina, freixe o noguer. Després, amb el virtuossisme propi del qui porta un quart de segle en el tractament del material, esqueixa la fusta en peces de petit tamany, que talla i pulimenta i que acoblara després amb cargols invisibles, de manera que componguin la imatge que s’ha proposat representar. Ja sigui el cap esbelt d’una dona de Florencia, el d’un cap, el d’un picador, el d’un mut o el de d’una dona noble. Ja sigui la figura d’un combatent, d’un Gran de l’Espanya, d’una Deesa, d’un heroi exaltat. Encara que pugui esser també tota una serie de mascares o alguin fetitxe.
f igures contru”ides altemant plens i bu”its com per modular l’espai en ritmes de considerable fory¡ dinamica. Es present que l’energia irradia d’un invisible nucli interior. 1
diu: «Voldria que una escultura meva fossi com un fruit amb pell, amb cam i amb os. Que tot el seu interes radiqui precissament en aquest nucli central que sois s’intueix pero
en el que resideix en realitat l´origen i la força de cada escultura».
figures torturades i inquietants, enigmatiques, torbadores.
Pero lo que de veritat importa és el procés eminentment sensorial i estetic, la consecució d’un llenguatge propi, no aliens a una certa filiació surealista. 1 en definitiva, la intensa vida propia de cada peça escultòrica, independentment de l’objecte que representi.

Maria Llu’isa Borras