Génesis. Joan Ponç


QUARANTA-DOS ANYS DESPRÉS

Potser per aquell vers de Joan Salvat-Papasseit que diu «Tot aixó un antiquari no ho sabria comprendre», sempre he tingut els antiquaris per una gent passiva i retrograda, en la línia dels enterramorts. Pero vet aquí que la qüestió també es pot entendre d’una altra manera. ferran Pinós assegura que un bon antiquari és precisament, a l’inrevés, un desenterrador, un benafactor que recupera les coses aprofitables del passat i ens les fa presents. Potser sí. I ho accepto perque l’opinió ve d’una persona que ha obert una galeria d’art contemporani al costat de la seva sala d’art antic, encara que antic poc vol dir vell, com modem tampoc no vol dir valid. Cal saber destriar alló que hi ha de viu en el nou i d’autentic en l’antic.

Jo vaig ser amic de Joan Ponç. Ens vèiem diariament i molt sovint ell pintava el que jo havia estat escrivint unes hores abans: hi havia veritable afinitat. Quan el vaig coneixer, l’any 1946, en Ponç feia una pintura que tirava cap a un realisme tragic, una mica a la manera de Rouault. De seguida em va semblar que podia anar més lluny i li vaig parlar de l’automatisme psíquic. Em va contestar, rotund, que jo li proposava fer literatura i ell volia fer «pintura» i prou. En aquells anys, en Ponç; era assidu d’una penya que es reunia en una tavema anomenada «La Campana», on pontificava un pin­ tor, un tal Colson, que havia arribat de París i que, segons deia, era amic de Picasso i de Braque, els quals admirava. Colson influ·ia els joves de la penya, que l’escoltaven bocabadats. Predicava el cubisme contra el surrealisme. D’aquesta situació vaig deduir la resposta d’en Ponç;. Pero tanmateix, uns mesos després, el meu amic em va venir a veure per dir-me que havia seguit el meu consell i quedava parat de tot el que li sortia. “Se m’emporten la mà”, em va dir. I, en efecte, acabava de néixer l’autentic Ponç. I aquí comença també la historia de Oau al Set, que ara s’explica de mil maneres.

Segons s’empesquen, tothom hi era i anava amb les ales obertes. Amb amnesies interessades i suplantacions es capgiren les coses. Es confon l’herba amb les perruques. fins i tot l’autora d’un tesi sobre el tema ens l’ha omplert d’ombres inútils en una versió particula­ rista deis fets que enganya el camí. En un escrit titulat «Üau al Set i les ambigüitats mo­ dernes», en Tapies mateix, davant tanta confusió, puntualitza darament els sotracs d’aquests límits. 1 si, dels fets recents, en corren versions tan deformarles, que hem de creure deis que han passat fa milers d’anys! Pero els fulls i les fulles van caient.

Amics com érem, en anar al servei, en Pone; em va regalar una carpeta amb les dues primeres series de la nova etapa, que jo vaig tenir el goig de provocar: es tracia dels «Dibuixos podrits» i «les Metamorfosis». Un centenar de dibuixos de xoc. «Et perta­ nyen a tu», em va dir. Per cert, molts anys després, li vaig deixar aquesta carpeta amb motiu de l’edició d’un llibre exhaustiu sobre el seu treball. Potser vaig ser massa confiat; el cas és que ja l’he vista prou ! Si algú sap on para que m’ho digui.

I seguim el fil de la historia. L’any 1967, en tomar del Brasil, la nostra relació es va anar diluint. La cosa va comenc;ar un dia que em va demanar el parer sobre la seva obra recent. Li vaig dir amb sinceritat que em semblava que havia passat del dibuix artístic al dibuix lineal. L’opinió li va caure torta. I aquest fet, barrejat amb l’estranya desaparició de la carpeta, que mai no em va aclarir per que no me l’havia tornada (no­ més repetia que l’havia perduda i estava voltat d’estafadors), tot va contribuir a refredar la nostra amistat. L’horitzó es va apagar. Jo cree que la millar epoca creativa d’en Ponç és cap als anys 1947-1949, el temps en que jo li titulava els quadres junt amb els d’en Tapies. Llavors’ es va produir un esclat extraordinari i va saltar el tap de la bassa. Un gran foc interior va imposar les seves flames. Precisament els quadres millors que veiem aquí pertanyen a aquesta primera tongada, quan en Pone; engega una maquina magica terrible i irritant que encara fumeja i en certa manera salva el seu futur. Desconec l’última etapa del pintor, encara inedita. Aconsegueix d’injectar sang al parapet de neu? ¿Que li surt quan se sent ferit d’una ala? Quin silenci invoca al llars de la malaltia?

Obert el camí, m’ha semblat adient amb l’obra del primer període, de desempolsar un text que vais escriure per a en Joan a la mateixa epoca dels quadres i que anava destinat a una exposició seva que no es va realitzar. Ara surt, quaranta-dos anys després, i repren la seva funció. Té la vigencia de les pintores. Una manera de cantar la nit d’aquells moments tan tragics en tots aspectes, sobretot per als catalans.

També m’adono que estic donant la raó a l’amic Pinós en fer de desenterrador útil al costat de la vida: fer reviure unes flamarades exemplars que avui resulten urgents per­ que som dins una moda on les esquerdes són moltes i la badoqueria es té per un cristall puríssim.

JOAN PONÇ

És nit de Huna. Damunt un os, o una closca de tortuga, gravo l’estel, l’ancora , el rellotge … Traves.50 un carrer format per cases baixes, les mans al cap fent de parallamps. Un vaixell s’aparta dels murs a l’ombra de cada arbre. Agafo les tisores i les deixo obertes. Hi ha una flauta de veu humana tancada en una caixa. Mentre aplico l’amplada de la ma a la llargaria d’una mitja , un cuc negre se m ‘arrapa al pit. Arrenglo el cantir amb les cadires i vento el foc de la llar fins a fer-me sortir sang del polze. Davant la plenamar, porto ‘un rellotge amb la cadena penjant. Agafo espuma amb les mans; m’esbaldeixo i em rento la boca.

Joan Ponç va néixer a Sarria l’any 1927. Les primeres manifestacions de la seva personalitat artística remunten als dies de la noiesa. El 1944 va abandonar els estudis per esdevenir pintor.

El vent fueteja una paret ja caiguda de vella i, al ritme de trot de cavalcadura, guarda el contingut d’un cistell a la pobra taula d’una ermita. No hi ha memoria de quan construia una aguila amb les ales desplegades tot procurant que no caigués ni una gota de sang damunt les pedres.

Sense altre argument que les estatues, l’espant de la muntanya té una trista fi. Encallat pel bardissar, o per graons en roca perillosa , el cos se li separa per complet dels braços. Amb anells als dits en acaronar el gos per un forat del sastre, retiro bruscament la ma com si m’hagués cremat.

A Manel Vinyes

ENDREÇA

Ponç, a vegades també té gracia gravar inscripcions al mur amb les cadenes, no pas menys que trobar els mocadors reunits en un piló de sucre. La brutal arrencada del teu poltre ens llança dels estreps i ens fa rodar per terra. Sota el teu clam de formes i colors s’eleva a milers la suma dels astres. En veritat, no en resten gaires com tu pels passadissos. Que els espectadors es dispersin! La brava olor de l’ocea em sulfura de valent quan penso en aquest homenatge que et fem els teus amics pel vol de colomes que corrobores amb el gest.

(Desembre de 1947)

Joan Brossa