Contrapunts: Jordi Serra & Joan Serra

Catalunya és terra de ceramistes. Ceràmica de grans noms i de terrissaires anònims, de peces úniques i d’objectes funcionals, de creació ambiciosa i de voluntat oberta. Una tradició llarga i incessant. I que s’expandeix fins a l’actualitat. Com a exemple trobem aquesta exposició, que aplega l’obra de dos ceramistes que porten el mateix cognom, però que no són família; que treballen en un mateix llenguatge, la ceràmica, però que fan servir tècniques diferents; que obtenen peces sorgides d’un forn (ja sigui de llenya, el Jordi, o de gas, el Joan) a partir d’una minuciosa preparació prèvia, però que en tot el procés busquen coses que no són exactament les mateixes. O sí?

Aquests dos ceramistes són, aparentment, molt distints. D’entrada, ens ho assenyala la primera contemplació de les seves peces. Jordi Serra, que prové d’una nissaga de ceramistes centenària, treballa des de fa anys la tècnica dels reflexos metàl·lics a la seva masia del Baix Llobregat, una masia que és alhora un museu d’evocacions munífiques de la història de l’art català. Els reflexos metàl·lics, això és, la paciència i la ciència d’una manera de tractar la superfície de la peça, d’obtenir uns colors vibrants on la refracció de la llum, canviant i capriciosa, aporta uns resultats fastuosos. Una ciència i una paciència on la decoració, geomètrica o figurativa, es barreja amb la força d’aquells colors llampants.

Per la seva banda, Joan Serra és un ceramista sorgit de la contemporaneïtat, de la creació que explora llenguatges, formes i matèries. Ceramista i professor de ceràmica al Maresme, el seu taller és un magatzem d’experiments, ell explora tècniques noves, barreja materials tradicionals (la pisa, el fang vermell, les barbotines…) amb uns altres components que, en el procés de cocció, es fonen i s’expandeixen alhora. I, fruit d’aquest procés, sorgeixen formes aparentment arbitràries. I enormement inquietants.

Deia que la contemplació de les peces dels dos Serra ens indiquen les seves diferències. Les formes del Jordi Serra són més convencionals (el gerro, el pot, el plat, el bol…); és sobre aquestes peces que ja estan esmaltades sobre les que ell aplica amb pinzell els components tel·lúrics que, en una darrera fornada, obtindran aquell resultat colorista inimitable dels reflexos metàl·lics; una tècnica que ja conreaven els àrabs, però sobre la que la família Serra ha obtingut una molt més àmplia gamma de colors. Ben altrament, Joan Serra no parteix d’unes figures clàssiques, sinó que és precisament en el transcurs del seu procés d’experimentació que assoleix unes formes noves, sovint paradoxalment informes. Quan ell tanca certs materials en una mena de capsa de fang i ho posa tot al forn, és la cocció d’aquell conjunt la que proveirà la forma definitiva de la peça; unes mostraran el paral·lelepípede original clivellat; en unes altres les matèries interiors hauran maldat per emergir, s’hauran fusionat amb les capes exteriors, tot originant uns resultats inimaginables.

I, tanmateix, a pesar que la mirada ens faci creure que els treballs de Jordi Serra i Joan Serra són molt diferents, tot i que ens fixem abans que res en el contrapunt o el contrast de les dues obres, no deixo de pensar que hi ha moltes coses que els uneixen. En primer lloc, i ni que sigui anecdòtic, el clivellat de tantes de les seves composicions, més ostensible en les de Joan Serra, però també existent en els reflexos metàl·lics del Jordi, encara que t’hagis d’apropar per a advertir-ho. En segon lloc, l’experimentació que observem en els dos casos, em refereixo a què la investigació que suposa la feina de Joan Serra és evident, però ningú no pot pensar que, per arribar al virtuosisme de les obres fetes pel procediment dels reflexos metàl·lics, no hi hagi una recerca prèvia, una experimentació tan metòdica com la que promou la lluita de materials del Joan. En última instància, l’obra dels dos ceramistes està sotmesa a l’acció de l’atzar, a l’acció del foc com a col·laborador necessari de les seves creacions. En els dos casos, però, tant Jordi Serra com Joan Serra, a pesar del contrast dels seus resultats finals, són els artistes que, un cop acabada la fornada, decideixen quines peces trenquen i quines altres conserven. I, a la fi, quines peces permeten que veiem i gaudim en una exposició com aquesta.

Joan M. Minguet Batllori
(UAB. Departament d’Art i Musicologia)