Anna Lentsch

Coloqui dissonant

“El meu gos no em dirigeix la paraula des de que el vaig mossegar». En la seva turbulenta i per aixó gloriosa maduresa, Anna Lentsch buceja fins als més remots cims de Groucho Marx per a esquitxar-nos d’immediat amb les seves múltiples metralles que es resumeixen en un esclat creatiu essencial: despullat l’home-home encara que parcialment de la seva encarnació racional, deixa ja al descobert les berrugues de la seva irresponsable, endémica i agressiva vanalitat.

Sí, els gossos d’Anna Lentsch estan enfadats perqué els seus despistats amos mosseguen iels mosseguen, i a fi de corregir:-ho !’artista no té cap inconvenient en tirar a l’ésser huma a aquesta gossada famolenca a la vegada de venjan9a intel.lectual. La

fauna insurrecta dóna bon compte de !’estúpida carnassa -natura marta si parlem en

termes de noble intel.ligéncia- ridiculitzant els gestos abúlics o frívols del mamífer presumptament principal a través de figures on l’antropomórfic i l’animal nien en una simetria cuidadosament descuidada. Vaja amb Anna Lentsch i les profundes comissures de la seva obra: per subvencions molt menors no pocs imaginadors de pro han topat amb els seus ossos en gélides masmorres.

La present exposició pren «El Carnaval de los Animales» de Camille Saint Saens a títol de partida, pero no precipiten els seus judicis: el que podra suposar-se un peu for9at per pur imperatiu ornamental és en realitat pur ferment ideológic, la sabia confusió de música i pintura. Anna Lentsch, habil orquestradora a l’igual que l’autor francés, enllumena un cataleg de feres plastiques i geometries livianes on conceptes com

«humanitats», «humanisme», «humanitarisme» o «persona» s’exhibeixen en tata la

seva vacuHat prostitu”ida. Si Óscar Wilde tingués la fortuna de contemplar la mostra, amb tota probabilitat murmuraria des del mateix llindar «A mida que em coneixo iconeixo a gent com jo, més estimo el meu gos. (Nota al marge: un endevina els animals d’Anna Lentsch en el seu estat original com els que lloa el poema de Walter Whitman: éssers placis, autónoms, que no s’impacienten ni es lamenten de la seva situació, que no piaren els seus pecats en la foscor de la cambra, que no fastidien amb les seves discussions totxes que no pateixen la manca de posseir objectes, ni s’agenollen davant l’altre, ni davant els seus congéneres que visqueren fa mil.lennis.

Governen el pinzell i el plumí de la provocadora artista catalana d’arrel hebrea un anim de denúncia no per festiva menys reivindicativa, una debilitat sensual per la ironía com veritat intu”i”da, una recalcitrant fru”ició per cedir els seus universos plastics a sintagmes juganeres de poetisa visual i, atenció, una emocionant fertilitat per pintar i dibuixar nocions a través d’espasmes glandulars d’una anima turmentada. Turmentada per qué? Per la urgencia iexigencia de saber expressar la brillantor semantica a través deis tragos més obscurs, de trames on els punts de color són dolorides desinéncies d’un ocea ocre on naufraga l’home. Estem davant una anima presonera de la seva capacitat esbala”idora per abrac;ar el conceptual a través del ventral. 1 és qué, com coneix molt bé Anna Lentsch, en !’auténtica mascarada de la vida, on tots som el que no som i viceversa, els esperits poseeixen glandules i els monos s’alegren menjant un plat de cult: els saborosos -curiosament per insípids- cervells fumejants de l’animal suprem amb carnes i sabates, el humanote, el seu estadi anterior, el seu esglaó no perdut. O potser cada matí no poden enlletgir-nos no pocs simis i aus rapaces: Qui és aquí el grimpador i el carronyer?

lnsisteixo, per subversions molt més menguades contra la dictadura del rei de la creació ha ardu”it en pires inquisidores un enfilall de galileus.

Pot afirmar-se sense cap rubor, sinó tot el contrari, en el seu maxim honor, que a l’autora li surt la bestia. Una bestia mutant, que entronca por intempestiva amb les bitxos del poeta Pere Quart quan escriu: La natura díligent procura / una bestia per cada molestia… La molestia, l’amarg néctar ideologic que destil.len les figures, és una crítica tentacular contra el nihilisme poblada de somriures cínics i d’altres impostures i compostures burlesques. Si ho prefereixen amb menors sutileses, és la punxada que ens mereixíem en tot el nostre cul pompós per consentir tanta desertització del pensament. Per contemporitzar amb tants i tants animalots de rellotge, que només viuen ofuscats en la seva prepotencia.

En el cas que ens ocupa la mordacitat neix de !’amalgama d’una dona cosmopolita per obligació i devoció, que aprengué el caústic en la seva propia pell i en la carn apallissada del seu poble, amb la beligerancia social, el perfum étic, la fidelitat a les arrels i a les agulles del seu temps innovador. El resultat és una melodia superior, un metallenguatge de musicalitat nova. Remendant els magics jocs de paraules als que tan donada sembla, la prestidigitadora Anna Lentsch converteix el pes cultural de Saint Saens, en saínt sens, en elevat sentit regenerador. Doble i quíntuple sentit, sens dubte. Els antics dirien de l’exposició: divines paraules i bells monstres produ”its pels somnis de la raó. El telellenguatge dietétic del segle XXI, tan pobre com directe, la despatxaria així: guarda una línia bífida i molt activa. D’aquí un avís final: encara que a diferencia deis iogurs la seva caducitat és impossible, correu a devorar aquestes bene”ides feristeles d’Anna Lentsch abans de que elles segueixin devorant-nos a nosaltres.

Ramon Miravitllas
Periodista